Més Telemann, si us plau!

Les visites de l’Akademie für Alte Musik Berlin, en els darrers anys, han proliferat d’allò més. Al mateix Palau l’havíem escoltat acompanyant Bejun Mehta o l’havíem vist dirigida per René Jacobs amb una Passió segons sant Mateu i La flauta màgica i, a L’Auditori, l’orquestra va interpretar, en un bienni, les Suites i Concerts de Brandemburg de Bach. I és que en un rànquing d’orquestres històriques, aquesta ocuparia llocs capdavanters, per la qual cosa s’explica que els programadors i directors artístics apostin per aquest valor segur. També ho era, dijous, un programa on el principal reclam era, a la segona part, la mítica Música aquàtica (1717) de G.F. Händel, una de les obres per a la reialesa britànica més conegudes d’Occident.

Abans de submergir-nos en les peces que van delectar Jordi I en una excursió amb vaixell pel Tàmesi, l’orquestra ens va recordar que això de la relació entre la música i l’aigua ve de lluny amb mostres franceses de M.Marais i M. Delalande, interpretades amb el característic so germànic, poderós i ferm, però potser poc français. El gran regal de la nit va venir per una imaginativa i suggeridora lectura d’aquesta immensa “alegria de viure” que és la Wassermusik de G.P. Telemann, que ens va fer adonar que Telemann és un dels més grans del barroc germànic. Prou que ho sabia el mateix Bach en voler que el compositor d’Hamburg fos el padrí del seu fill Carl Philipp.

Va ser tan intensa la versió de Telemann, que l’obra de Händel ens va sonar a poc o si més no a déjà-vu, malgrat estar escoltant una de les millors versions que poden escoltar-se’n ara per ara. I algú que no era jo, com Stravinsky amb Garreta xiuxiuejà: “Més Telemann, si us plau!”