Una força irresistible

Puccini és menystingut per molts aficionats exigents de l’òpera perquè el consideren, entre altres coses, un compositor truculent i populista. Confesso que no és el meu cas i que m’apassiona Tosca, de què l’acte II em sembla devastador amb els crits del torturat Mario Cavaradossi irrompent en la línia melòdica agitada per turbulències emergides del desig sexual i de la crueltat del poder. Tanmateix, abans d’entrar al Liceu i mentre observava el cartell que anuncia que la programació de l’any vinent serà una mena de compendi de grans èxits operístics, recordava que fa cinc anys s’hi va representar aquesta obra de Puccini amb el mateix muntatge escènic (fruit d’una coproducció del teatre barceloní i de la Maestranza de Sevilla) de Paco Azorín que, amb resultats desiguals, parteix d’una concepció realista, pel que fa a l’acte I, localitzat a l’església de Sant’Andrea della Valle, per derivar cap una certa abstracció que culmina al terrat del castell de Sant’Angelo. És així que el gust de tornar a veure Tosca es barrejava amb una certa sensació de repetició sense que, a més, repetís el millor de les funcions de fa cinc anys: la soprano Sondra Radvanovsky. El cas és que no vaig poder assistir a l’estrena del primer repartiment, encapçalat per la soprano en alça Liudmyla Monastyrska, i ho vaig fer a la del segon, en què la russa Tatiana Serjan interpreta Floria Tosca. Em va semblar que la seva veu i presència són adequades per transmetre la personalitat de la diva enamorada del pintor Mario Cavaradossi, encarnat per Roberto Aronica amb un cant poc polit d’imperfeccions, però amb convicció dramàtica. Com és sabut i com en el cas de tantes altres obres dramàtiques, el malvat és una peça fonamental de Tosca: Lucio Galla va defensar amb elegància el concupiscent i cruel baró Scarpia. Conformada en part amb secundaris habituals del Liceu, com ara els benvolguts Francisco Vas i Stefano Palatchi, la resta del repartiment funciona, mentre que l’orquestra, dirigida pel nord-americà John Fiore, va aportar el degut dramatisme, si bé amb certa estridència per part de la secció de vent. Finalment, sense tractar-se d’una producció memorable, la força de Tosca em va semblar novament irresistible.