Lúcida impertinència

Els estudiants de filologia d’una certa edat van tenir com a llibre de capçalera una obra que llavors costava bastant de trobar, perquè provenia de l’agònica editorial Bruguera. Era el Curso de literatura europea de Vladimir Nabokov, recuperat després en tantes reedicions i al qual els més fanàtics encara van afegir-hi el Curso de literatura rusa i el monogràfic sobre el Quixot, no menys fàcils d’aconseguir. Nabokov va ser el mestre que va ensenyar a llegir millor i amb més plaer les grans obres de la narrativa europea a la generació universitària dels vuitanta, de la mateixa manera que Ferrater i la seva cambra de tardor van ser la gran revelació dels poetes, fastiguejats de tant de rodolí per no acabar dient sinó castos amors campestres.

Si aquells joves haguessin tingut a mà el Curs de literatura catalana contemporània que ara ha aplegat Jordi Cornudella per a Edicions 62, haurien erigit Ferrater, molt més del que ja ho van fer llavors, en el tità de la intel·ligència que creien que faltava al petitet mapa literari català. Perquè aquelles lliçons, que Ferrater va impartir a la Universitat de Barcelona, abans i tot d’haver obtingut el títol de llicenciatura, el curs 1965-1966 i el del 1967, a uns alumnes privilegiats, són avui el testimoni viu, impertinent i lúcid d’un dels millors lectors dels nostres clàssics moderns, des de Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix, fins a Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla. Per Ferrater, no hi havia tòtems intocables ni mites que no es poguessin abatre, de manera que es podia permetre afirmar, i l’entorn col·loquial li afilava la llengua, que López-Picó “no val absolutament res”, que el valor de Sagarra “s’ha inflat desmesuradament”, o que Pla, a falta d’un tou de “prosa civilitzada de segon o tercer ordre per recolzar-s’hi”, se l’havia hagut de crear pel seu compte. També feia, és clar, afirmacions d’una sensatesa irrebatible que no fa mal de recordar: que “la poesia no ha d’inundar la vida”, que “la massa de la literatura catalana surt de les terres rurals i de la classe dels terratinents” (allò del rodolí i la castedat), o que “un literat no escriu per expressar idees ni emocions, sinó la seva imaginació”.

Ferrater reparteix i pontifica amb un atreviment que és la clau de l’atracció que continua exercint entre els lectors joves, farts d’anatemes i de patriotismes que, en literatura, són frustrants i fatídics. El llibre aplega les transcripcions conservades d’aquelles lliçons, algunes ja editades en volums dispersos, com ara Foix i el seu temps (1987), Cartes a l’Helena (1995) i Tres prosistes (2010), però d’altres inèdites, com les que Ferrater va dedicar a comentar Nabí, de Carner, i omple els buits amb els apunts de l’estudiant Joan Alegret, que va ser també el primer que va transcriure les cintes magnetofòniques, l’estiu del 1967, amb el propòsit de fer-ne un llibre que mai no va arribar a port, probablement per desídia del poeta reusenc.