La persistència dels rituals atàvics

Fa alguns anys es va estrenar The Wicker Man (El hombre de mimbre, 1973), de Robin Hardy. En aquesta oblidada pel·lícula un policia anava fins a una remota illa celta per tal de trobar una nena desapareguda. L’home descobria l’existència d’un festival de caràcter ritual anomenat Summerisle. Se celebraven estranyes cerimònies ancestrals mentre es duia a terme tot un procés de transgressió d’arrels paganes d’alguns dels tabús sexuals establerts pel cristianisme.

La pel·lícula de Hardy, considerada com una de les peces claus de l’anomenat folk-horror és, de forma directa, una de les referències més clares de Midsommar, d’Ari Aster, una de les sorpreses cinematogràfiques d’aquest estiu. Es cert, però, que veient Midsommar també podem pensar en la tradició de la bruixeria nòrdica –Häxan, de Benjamin Christensen– o amb el pes que la bruixeria tenia a Rosemary’s baby (La llavor del diable, 1968), de Roman Polanski, pel·lícula de la qual Aster agafa una referència força directe.

Amb tot, però, el joc de referències no és el més destacat d’una obra que parteix de l’existència d’una bacanal pagana per recordar-nos que un cert cinema de terror sempre ha partit del contrast que genera la presència del que és atàvic en el món modern. L’atàvic perverteix les bases d’un ordre establert, però també serveix per recordar-nos quina ha estat la importància que el sacrifici ha tingut sempre en el procés de formació de les cultures.

Ari Aster signa una pel·lícula que en alguns moments –sobretot en les escenes finals– pot sembla massa tancada en ella mateixa, però ens trobem amb una obra que té el valor d’apostar per una fórmula diferent, per replantejar moltes coses del gènere terrorífic i per crear-nos una atmosfera estranya, malèvolament inquietant. La clau d’Ari Aster està en el temps. La pel·lícula dura dues hores i mitja, però sense aquesta durada dilatada no funcionaria.

En la primera escena, Aster ens demostra que sap jugar perfectament amb les peces de la posada en escena. El ritme va donant pas a un malson inquietant del qual probablement sorgiran algunes coses.

Midsommar és una pel·lícula de terror altament lluminosa, que té lloc a Suècia durant el solstici d’estiu, però que, de fet, podria passar a qualsevol illa de la Polinèsia, per exemple, si no fos que parteix d’una tradició ancestral típicament sueca que encara se celebra en aquelles terres. Entre el 22 i 26 de juny tenen lloc al nord de Suècia un seguit de rituals en què es tria la reina del maig, que ajudarà a fecundar les noves collites.

En la pel·lícula d’Aster, a partir del trauma viscut per una noia en el pròleg, entrem a l’interior d’una secta per mostrar-nos un procés ritual en què els cicles de la vida, el culte als morts, les cerimònies de fecunditat i el sacrifici al déu solar tenen una importància essencial.

No hi ha ensurts, es veuen molts pocs assassinats en directe, la música no subratlla res, tot funciona a partir d’un seguit de coreografies misterioses que s’aparten dels models establerts pel gènere. La peculiaritat és que la cosa funciona molt bé. El temps ens permet que la trama ens inquieti i ens recordi que hi havia un temps no gaire llunyà en què el culte als déus estava envoltat de curiosos rituals obscurs. En aquella època, la natura no era bondat sinó un receptacle d’allò més sinistre, i la llum que tot ho il·lumina feia evident les tenebres que amaga tota religió. L’horror estava en la pròpia natura. Anar a l’essència de la por pot ser una de les claus fonamentals per a la renovació del gènere terrorífic.