Arts escèniques

Mig segle de vida inquieta

Joan Baixas ha cedit a l’Institut del Teatre el fons personal i de La Claca, que ha voltat per tot el món amb creacions de múltiples disciplines

Joan Miró va intervenir en l’adaptació d’‘Ubú, rei’, titulada ‘Mori el Merma’
Baixas ha anat pivotant dels putxinel·lis a les arts plàstiques, sempre amb un compromís ètic
‘Zoé’ i ‘Daurrodó’ es van poder veure al Teatre Lliure i al TNC el 2008 i el 2016, respectivament

Joan Baixas deu ser d’aquelles persones que, necessitades de viure intensament, van guardant tot el que van generant en llibretes i caixes, i que, de tant en tant, en moments de calma i de recerca, es deixen atrapar pels instants viscuts, apuntats en esbossos o en cartells. De personatges o accions que han pres vida, o que esperen pacients (de manera similar que la sala d’assaig dels de La Zaranda) que arribi la seva oportunitat. Des de fa unes setmanes, tot aquest material tan divers s’està catalogant al Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre . La capbussada per aquest fons ingent, cuinat durant més de mig segle (des del 1968), també ha servit perquè es presentés una exposició, L’enemic viu al sofà, durant la tardor de l’any passat: La Claca no s’atura. De fet, coincidint amb l’exposició, CaixaForum va donar suport al seu darrer treball, Baboia!. Marina Baixas i Glòria Rognoni (una actriu d’Els Joglars que va recuperar la seva vida teatral al mateix llit de la Vall d’Hebron, recuperant-se d’una caiguda en un assaig d’Àlies Serrallonga que la va deixar en cadira de rodes) van comissariar l’exposició i van tenir cura de l’edició de Desordre general, que també acaba d’editar l’Institut del Teatre.

La Claca va començar fent putxinel·lis. Teresa Calafell, de fet, s’expressava únicament amb els dits (els seus pares eren sords i aquest era el mètode per comunicar-se de manera natural). La companya de Baixas, que es va quedar a la companyia fins a la representació, al Centre Pompidou de París, de Mori el Merma, probablement la peça que més projecció els ha donat en tota la carrera. A partir de llavors, va continuar més endavant una carrera personal, fins a la seva mort prematura, als 57 anys, ara fa quasi 20 anys. El Teatre Gaudí Barcelona la va voler recordar batejant la sala petita amb el seu nom. Rognoni, de fet, que va debutar a la direcció amb Mori el Merma, la va continuar dirigint a ella, a La Claca, entre moltes altres aventures com ara l’organització de la inauguració i clausura dels Jocs Paralímpics el 1992, per exemple.

Si La Claca ha navegat per múltiples disciplines, també Joan Baixas pivota des de les arts plàstiques fins a les escèniques. La companyia de teatre de titelles i d’objectes fundada el 1968 per Joan Baixas i Teresa Calafell va celebrar el cinquantè aniversari a la tardor fent un repàs de la història de la companyia a partir dels materials originals de l’obra escènica i visual de Joan Baixas i dels seus col·laboradors. S’hi acumulaven objectes de nombroses produccions: titelles i ninots, pintures i dibuixos, escultures, ceràmiques, vídeos, cartells, ginys, ombres, fotografies i un llarg etcètera. Com a ànima de La Claca, Baixas aprecia totes les arts i les converteix en una de sola, que esdevé l’esperit de la companyia. D’aquesta manera, la instal·lació permet veure algunes de les constants del seu treball: imaginació, humor, provocació, sensibilitat, tendresa, creativitat, simplicitat...

La mostra, amb Glòria Rognoni i Marina Baixas en les tasques de comissariat i dramatúrgia, s’endinsa en la ingent tasca dels cinquanta anys de la singladura de Joan Baixas, que va començar amb Teresa Calafell amb el grup Putxinel·lis Claca, va seguir amb la companyia independent Teatre de La Claca i es va continuar desenvolupant en un treball plural i personal. Baixas va decidir aturar la companyia el 1989 (per un període no determinat) per poder plantejar altres horitzons artístics.

A La Claca van ser continuadors de la tradició titellaire catalana i la van enriquir a partir de la utilització d’un ampli ventall de matèries plàstiques i nous recursos tècnics. D’aquesta manera, van evolucionar des del format de titelles més clàssic fins a espectacles de caire més pròpiament teatral. El grup va aconseguir un gran prestigi internacional gràcies, especialment, a Mori el Merma, un espectacle basat en Ubú, rei, d’Alfred Jarry, amb ninots dissenyats per Joan Miró. Durant deu anys, La Claca s’especialitza en teatre visual i col·labora amb diversos pintors, entre els quals destaquen Joan-Pere Viladecans (La caixa de sorpreses), Antonio Saura (L’espasa blava) i Roberto Matta (El quid de Don Qui - Laberint). Mori el Merma ha tingut diverses seqüeles: Merma rides again (1988, a Nova York), Merma never dies (2006, a la Tate Modern de Londres), Al foc, el Merma (2008, a Palma) i, encara, La vídua del Merma, (2015, en performances en exposicions a Alacant, a l’Arts Santa Mònica de Barcelona i al Topic de Tolosa).

Al llarg de la seva trajectòria, La Claca va ser companyia convidada en més de seixanta festivals i va actuar en espais tan emblemàtics com ara el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, els Riverside Studios de Londres, el Centre Pompidou de París, la Sydney Opera House i el Lincoln Center de Nova York.

Els dos darrers treballs de Baixas (sempre amb l’univers de La Claca, perquè es confonen i evolucionen al llarg d’aquests 50 anys) són Zoé, que es va poder veure al Radicals Lliure (2008), i Daurrodó, al TNC (2016). L’art de Joan Baixas manté un estrany equilibri entre l’artesania i tot allò que evoca un món humà, de narració, a l’ombra d’un baobab, al costat d’una reflexió política (sempre perseguint tota classe de Merma) i demanant que la vida el continuï sacsejant, emocionant.

També un llibre

L’Institut del Teatre ha fet coincidir la notícia de la donació del material de La Claca, que omple 87 arxivadors (que suposen 86 metres cúbics de documentació), amb la publicació de Desordre general (Edicions de la Diputació de Barcelona). També n’han fet edició Marina Baixas i Glòria Rognoni. L’obra no és un llibre de memòries, sinó de reflexió i d’aportació d’un dels puntals del teatre visual i d’objectes a Catalunya en l’últim mig segle. Es tracta d’un volum molt complet que recull, en un collage de textos i il·lustracions, els cinquanta anys de poesia escènica i visual.

La relació de Joan Baixas amb l’Institut del Teatre ha estat constant des que el 1973 va participar en la creació del Departament de Titelles i Marionetes de l’Institut del Teatre de Barcelona i el Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona, que va dirigir en diverses ocasions. Durant el curs 2001/02, va dirigir l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre. Ell va recuperar una generació d’artistes d’abans de la Guerra Civil com ara Dido, Anglès, Vergés, Baby i Juli Pi (diversos materials d’ells, així com de V. Tózer, conviuen al MAE).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona