A la carretera en territori hostil
L’emblemàtic film de Dennis Hopper ‘Easy rider’ fa cinquanta anys sent una referència de la vida lliure
Els Odisseus topaven amb els bèsties dels pobles de l’Amèrica profunda
Només per la banda sonora, amb temes signats o interpretats per algunes de les celebritats del rock, Easy rider (1969) ja és a la història. Dirigida per l’histriònic actor, realitzador i fotògraf Dennis Hooper, la pel·lícula ha esdevingut un mite ideològic de la vida lliure, de fer la teva, de mantenir-te al marge de la societat violenta. No ho van aconseguir els protagonistes d’aquesta road movie odisseica, que topaven amb tots els bèsties dels pobles de l’Amèrica profunda, tots els envejosos que els odiaven per la manera de vestir, per les grenyes, perquè eren atractius per a les noies.
El film ha esdevingut també llegendari per als motoristes que veuen en les Harley Davidson una manera de contrarestar estils de vida anodins. Cal aclarir que les choppers del film no són d’aquesta marca, i que, curiosament, van desaparèixer cap al final del rodatge sense que se n’hagi sabut res més. Segurament es devien convertir en peces reciclades de mecànic. La sensació, però, que ofereixen Dennis Hopper, Peter Fonda i Jack Nicholson és un dels aspectes indelebles de la pel·lícula, uns nous Odisseus que lluiten en territori hostil contra les forces del mal. Des de la primera escena cavalquen al ritme del Born to be wild de Steppenwolf, millor impossible. També canadencs eren els autors d’un altre del cims, The Band, acompanyants de Bob Dylan i grup incomprable. Tot i que en el film la cançó The weight la interpretaven Smith, el tema és un homenatge involuntari a la història del cinema. Explica el seu compositor, Robbie Robertson, que la lletra es va inspirar, malgrat les llegendes, en Ingmar Bergman i, sobretot, en les imatges surrealistes de les pel·lícules de Buñuel, en “la impossibilitat de santedat que oferien Viridiana i Nazarín”.
La psicodèlia, la contracultura i l’esperit hippy eren també al casc abanderat del Capità Amèrica encarnat per un Peter Fonda immens, que va morir abans-d’ahir als 79 anys. Més enllà de la trama banal, el film manté, després de mig segle, la rotunditat del paisatge i les postes de sol, d’una bellesa aclaparadora. Sobretot quan els recuperem amb els temes dels Byrds, Hendrix i companyia. La mort, el cel vermellós, l’art...
Notícies relacionades
