Cinema

Jonás Trueba

Director de cinema

“Les pel·lícules ens han de recordar les coses bones”

Hem compartit molt la pel·lícula, en gran mesura la seva personalitat és la d’Itsaso Arana
Alguns dels millors moments de cinema que es fan en aquest país els fan els nens a ‘Cinema en curs’

Jonás Trueba (Madrid, 1981) ha reflectit en els seus cinc llargmetratges la seva personalitat reflexiva, sensible i apassionada, i el seu interès per les petites coses, en els personatges i situacions quotidianes que ens envolten. Acaba d’estrenar La virgen de agosto, en què el Madrid de barri, gairebé poble, mig buit d’un calorós mes d’agost és l’escenari on una dona (Itsaso Arana, protagonista i coguionista del film) viu una sèrie de coneixences, retrobaments i experiències marcades per l’atzar. Membre d’una nissaga de cineastes (és fill de Fernando Trueba i nebot de David), Jonás ha sabut extreure la saba creativa de la família i trobar després el seu propi camí.

Aquest Madrid que mostra no s’assembla al que solem veure en les pel·lícules. Sembla un barri, o un poble, on la gent es coneix. Li resulta familiar?
Forma part de la meva realitat, però té a veure amb l’essència de Madrid. Això que dius que sembla una mica poble, és que és així, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser. Potser perquè molta gent se’n va, i els que hi som, tendim a anar als barris del centre, que és on hi ha les revetlles, et trobes gent coneguda pel carrer tota l’estona, per casualitat...
Barcelona ja no és buida com abans a l’agost pel turisme. No passa en els estius de Madrid?
Continuen sent tranquils. Es continua notant el canvi entre juliol i agost, hi ha zones de la ciutat amb un silenci meravellós, però cada vegada menys. Per una banda, la gent cada vegada pot viatjar més massivament. Totes les ciutats s’estan tornant turístiques, però a Madrid no és tan bèstia com a Barcelona, no és una ciutat especialment turística, té aquesta sort. Quan veig els autobusos turístics de Madrid, sempre tinc la curiositat d’on els deuen portar, perquè Madrid no és tan evident en aquest sentit. Però ha corregut la veu, a molts madrilenys els agrada quedar a la ciutat a l’agost, perquè senten que la ciutat és divertida aquests dies. De tota manera, intento no condemnar el turista, no en té la culpa. Al final tots som turistes.
Itsaso Arana apareix a cada pla i és coguionista. Com va entrar al projecte i com van preparar el seu personatge i el guió?
Ja havia treballat amb ella a La reconquista i l’admiro molt. Totes les pel·lícules que he fet neixen de les ganes de treballar amb determinats actors, més que cap altra cosa. Al final una pel·lícula és una forma de convivència. Fer una pel·lícula és per mi la felicitat de treballar amb Itsaso, amb tots els altres actors, amb el meu equip, que és gairebé sempre el mateix... Amb Itsaso hi havia una afinitat creativa molt forta, i volia fer una pel·lícula amb ella, protagonitzada per una dona, i sentia que amb ella la podia fer, tenim un idioma comú. Hem compartit molt la pel·lícula, en gran mesura la personalitat de la pel·lícula és la d’Itsaso. I penso que ha estat així en les pel·lícules que he fet amb altres actors. Sempre dic que les meves pel·lícules valen la pena pels actors que hi surten, la meva primera gran decisió com a director és qui hi actua. Al final l’actor és qui et dona la seva veu, els ulls, el cos, la manera de ser-hi, de respirar, de parlar...
El personatge d’Eva (Itsaso Arana) busca la seva identitat. Això és necessàriament un símptoma de crisi?
Jo diria que no. No voldria que La virgen de agosto es plantegés com una pel·lícula sobre la crisi dels 30 o alguna cosa així, és una manera falsa d’explicarla. Jo crec que reflexionar hauria de ser propi de qualsevol edat. Els plantejaments i incerteses d’Eva se’ls pot fer una dona de 35 anys o una noia de 20. Hi hauria matisos propis de cada edat, és clar, però es fa preguntes existencials que ens hem d’anar fent al llarg de la nostra vida: Qui soc? On estic? On vaig? Què deixo enrere? Cal fer un replantejament vital de l’ofici, el treball, l’amor, la manera de relacionar-se amb la ciutat...
En aquest sentit, creu, com diuen els personatges, que és tan valent el que viatja com el que viu sempre al mateix lloc?
Sí que ho crec. A La reconquista em feia la pregunta de fins a quin punt canviem, fins a quin punt som fidels a l’adolescent que vam ser. En aquesta pel·lícula plantejo el tema de marxar o no i, efectivament, penso que les dues opcions poden ser valentes.
Tornant al tema dels matisos de cada edat, creu que hi ha gent d’una generació que es pot sentir reflectida en el film?
Quan poses personatges de trenta i tants anys sembla que facis un retrat generacional. Jo penso que les persones som molt diferents, no m’atreveixo a pensar les meves pel·lícules en clau generacional. Després, quan m’ho diu algú, no em molesta, però no està en la meva intenció; vull parlar de coses íntimes, existencials, que són de qualsevol edat. En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.
Mostra gent que es coneix al carrer, ballant, en festes, en trobades casuals... Això va a la baixa avui en dia, molta gent es coneix per les xarxes socials.
Soc conscient que hi ha coses del món que m’agraden i que no m’agraden, i quan faig pel·lícules tracto d’esmenar la realitat, o concentrar-me en coses que encara té la vida i em ve de gust capturar a la pel·lícula. Les pel·lícules, avui en dia més que mai, tenen una funció de recordar-nos coses bones de la vida i possibilitats que tenim que potser en els darrers temps estem oblidant. Amb tanta rapidesa, amb tant dispositiu i facilitat d’accés a les coses des de casa, hem perdut capacitat d’escoltar, de tenir paciència, de lentitud, de mirar les coses. Una pel·lícula és una oportunitat per parar-se a mirar alguna cosa durant més estona i més espai, sense estar pendent d’un telèfon mòbil. A vegades em diuen que hi ha pocs mòbils a les meves pel·lícules, però per què hi han de ser, si a la vida real n’és ple? Les pel·lícules han de ser inspiradores, ens han de recordar les coses bones.
Com a professor del projecte pedagògic ‘Cinema en curs’, s’identifica amb la seva filosofia de posar les emocions al centre de les pel·lícules?
Plenament. Em sembla que a molts dels cineastes que hi participem ens ajuda a no perdre de vista aquesta idea del cinema, una essència del cinema que té a veure amb les emocions, la part sensorial, les sensacions... El cinema no és només trama, argument, acció, sinó que pot ser so, introspecció... Cinema en curs té una idea essencial del cinema que entronca fins i tot amb Lumière, amb l’origen del cinema. Cada cop em sento més proper als Lumière i la seva idea del registre de la quotidianitat: per fer cinema n’hi ha prou amb arribar a un lloc, plantar la càmera amb un trípode i observar un carrer, un comportament, un moviment, i registrar-lo amb rigor i precisió. La pel·lícula que ara estreno té a veure amb aquesta senzillesa, de plantar-te a un lloc amb la càmera i el trípode i mostrar el comportament i el moviment de la gent.
Les pel·lícules dels nens que es fan a ‘Cinema en curs’ són una meravella.
És excepcional que passi una cosa així, i et diria que algunes de les pel·lícules que resulten dels tallers que organitzen de vegades contenen els millors moments de cinema que es fan en aquest país. Ho crec de debò. Hi ha més puresa, bellesa i veritat en alguns plans d’aquests nois que en moltes pel·lícules espanyoles que s’estrenen durant l’any als cinemes comercials.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
La virgen de agosto

«La virgen de agosto»

Gènere: Comèdia
Direcció: Jonás Trueba.
Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Isabelle Stoffel, Joe Manjón, Mikele Urroz.
Valoració crítica: [ep] [eb] [eb] [eb]

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia