Viure i morir al setge
La pel·lícula d’Anna M. Bofarull ‘Barcelona 1714’, protagonitzada per Alba Brunet i Bernat Quintana, evoca el setge de la ciutat a partir de ciutadans anònims
Barcelona 1714, un llargmetratge de ficció ambientat al setge que va patir la ciutat fa tres segles, arribarà demà als cinemes catalans sis anys després de filmar-se. Rodada totalment amb actors davant pantalla croma, amb fons digitals que recreen els exteriors i els interiors, s’ha fet amb unes limitacions pressupostàries que n’han allargat la postproducció. L’estrena queda lluny, doncs, del tricentenari, però la directora, Anna M. Bofarull, comenta en una entrevista a El punt Avui que no ha perdut interès: “L’actualitat política la fa encara més vigent i fa més possible una lectura al·legòrica dels fets.”
Un dels paral·lelismes que pot tenir és la gran diversitat de protagonistes, com en el Procés: “Exposa uns fets amb una quantitat important de personatges i cada un té un acostament a la situació molt diferent. I això crec que és actual, ara és més evident que fa cinc anys: els que parlen de lluitar fins al final i sacrificar-se; la noia farta d’estar en una ciutat assetjada que vol anar-se’n i tenir una vida normal; gent amb interessos econòmics i fidelitat a un costat o l’altre...”
La principal protagonista de la història és Agnès, interpretada per la jove debutant Alba Brunet, seleccionada en un gran càsting. Encarna la filla d’un taverner (Àlex Casanovas), que treballa servint els clients i se sent atreta pel seu cosí Jan (Bernat Quintana), un oficial de les tropes que defensen la ciutat del setge. Juanjo Puigcorbé, Francesc Garrido, Miquel Sitjar, Txe Arana i Toni Albà són altres intèrprets d’aquesta pel·lícula que no vol competir amb el realisme de les grans produccions històriques: “Vam treballar fons generats en 3D amb un punt visual una mica de còmic, que el 3D fos evident –explica Anna M. Bofarull–. No volíem competir tot generant un hiperrealisme que no podíem finançar.” La pel·lícula ha costat només un milió i mig d’euros, però els tècnics i actors no han cobrat, són copropietaris d’un projecte col·lectiu, “una mena de cooperativa gestionada des de la productora”.
Marc fascinant
La directora considera que la Barcelona del 1714 és “un marc fascinant per trobar històries, hi ha trames i vivències molt interessants; em sorprenia molt que pràcticament no s’hagi fet cap pel·lícula sobre l’època i sobre el setge de Barcelona, que té una lectura vigent en clau catalana”. Va estar vinculada des de molt al principi a un projecte impulsat originalment pel productor Heiko Kraft. “És de pare alemany i mare catalana, criat a l’estranger –explica Anna M. Bofarull–. És ell que havia descobert tot aquest univers històric vinculat a la diada de l’Onze de Setembre, i, com a estranger, es va sorprendre que aquestes històries fascinants no s’haguessin vist a la pantalla.”Anna M. Bofarull es va documentar àmpliament sobre els fets històrics: “Volia fugir de la imatge que tenim de l’11 de Setembre, de Villarroel, Casanovas... M’interessava, per exemple, la vida de les dones, si sabien llegir o no, la seva situació legal... Eren una mena de propietat del marit, i si aquest moria, podien passar misèria i acabar prostituint-se. Vaig disfrutar molt creant el personatge de la protagonista, però també de les dones que es troba.”Anna M. Bofarull va estrenar fa quatre anys Sonata per a violoncel, una pel·lícula molt diferent, protagonitzada per Montse German en el paper d’una violoncel·lista que pateix fibromiàlgia. “Potser soc més propera a un cinema més contemplatiu com el d’aquesta pel·lícula –confessa la directora–. M’interessen les vivències dels personatges femenins, i veig similituds entre les dones d’aquestes dues pel·lícules, tot i que a Barcelona 1714 demanen un tractament més mainstream.”
