Sempre tornar a casa

Les grans novel·les d’aventures parteixen sempre d’allò concert per acabar construint una al·legoria abstracta. A Moby Dick, la balena blanca és al·legòrica, res sembla concret, però al final ens parla de com els humans poden reaccionar davant les dificultats de l’existència. Ad Astra, de James Gray, és una excel·lent pel·lícula d’aventures que sap perfectament com s’articulen aquests dos nivells. Per a alguns pot ser l’aventura a l’espai d’un ésser solitari que parteix a la recerca dels seu pare. És l’aventura d’un individu perdut en una missió orientada a descobrir si hi ha vida després de les galàxies. El relat funciona com una veritable odissea en l’espai on es travessen territoris complexos, on s’experimenta amb la por i on es lluita per superar la solitud. Al final del viatge, la figura del pare remet al coronel Kurtz d’El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. És algú que ha configurat el seu món al marge de tot plegat i que ha dut a terme un procés de destrucció. James Gray invoca en el seu viatge cap a l’espai tota una vella tradició que va de Herman Melville a Joseph Conrad, sense abandonar Robert Louis Stevenson.

Però, d’altra banda, Ad Astra també pot ser vista com una obra abstracta que, més enllà de la transformació física, és el retrat d’una transformació interior. L’astronauta Roy Mc Bride –Brad Pitt– du a terme un procés de retrobament dels seus orígens, un camí cap a la superació del seu buit interior i de recuperació d’allò perdut. La finalitat passa per retrobar l’estabilitat. Com sol ser habitual en el cinema de James Gray, al final de tot plegat hi ha sempre el fantasma de la família perduda i retrobada. Cal avançar fins als confins per trobar el misteri que ens permeti tornar a casa. Per a James Gray, tota utopia passa en la cèl·lula familiar.