Llibres

ROSA RIBAS

NOVEL·LISTA

“El més important són els personatges, és el que després recordem”

Ens hem d’arriscar, hem d’innovar en el gènere negre i crear personatges que no siguin simples estereotips
La família és molt més complicada i molt més negra que els casos que investiguen, i aquest joc m’agradava molt
Vostè va néixer al Prat de Llobregat, ha viscut al Poble-sec de Barcelona i la novel·la que ens presenta està ambientada a Sant Andreu... Li agraden els barris populars, oi? Què la va dur a Sant Andreu?
Jo buscava un barri que encara fos molt poble, m’interessava que fos una barriada que tingués la personalitat de poble on tothom es coneix, on tothom ho sap tot de tothom, perquè aquest és un tema molt important en aquesta novel·la. I queden pocs barris a Barcelona que conservin aquest caràcter i que siguin prou grans. El Poble-sec encara té una mica aquest aire, però és massa petit. I Sant Andreu és un barri poble...
Encara diuen “baixo a Barcelona”!
Sí, i això que tenen metro des de fa molts anys i és la línia 1, la més antiga, però “van a Barcelona”, quan agafen el metro. Necessitava aquesta mena de barri.
En una nota final, comenta que no sol tenir clar on s’han iniciat les obres que escriu, però que en aquest cas sí. Com va anar, aquest moment epifànic?
Fins i tot recordo per on caminava, amb el meu marit, per Frankfurt. Sempre li explico els projectes que tinc, perquè, com a bon alemany, sempre té la pregunta “per què?” a punt, i això et fa filar la història.
És un ‘coach’ a domicili...
Sí, sí, és un coach des de fa molts anys. Va molt bé, i per això soc tan productiva... [Riu]. El cas és que li explicava que tenia ganes d’escriure una novel·la que parlés d’una família, dels secrets que tenim a les famílies, que malgrat que vivim junts tants anys i sovint al mateix espai, ens amaguem coses els uns als altres. I parlant va sortir el tema de per què no fer-los detectius. Jugar amb la paradoxa que ells, que són especialistes a esbrinar els secrets de persones que els voldrien tenir ben amagats, no saben el que passa a casa seva.
I va néixer la idea.
Sí, fer una família que siguin detectius, però una empresa familiar, no volia una agència glamurosa que porta temes interessantíssims.
Dels que amaguen micròfons a La Camarga, vol dir?
Exacte! [Riu]. D’aquests, no. Volia que els casos fossin seguir un individu que diu que està de baixa però que de tant en tant fa alguna feineta, el que vol saber si l’home o la dona l’enganya... Però tot pel barri, que fossin molt locals. I va ser així, en aquesta passejada, que van sortir les pautes d’aquesta novel·la.
En una època en què la figura del detectiu ha desaparegut de moltes obres, no només en posa, és que en posa quatre!
En la novel·la negra, els detectius sembla que han sortit a la terra com un bolet, no tenen pares ni mares i, si tenen parella, és per explicar-nos que ja estan separats, per la feina, que no els permet tenir vida familiar. En unes jornades en què vaig participar a la Universitat de Barcelona es va parlar de la família en la novel·la negra i se’m va quedar la idea. El detectiu és una figura estereotipada, la de l’home solitari, sense vida, sense amics... I la gent es mou en un entorn familiar, que pot ser molt més complex que els casos que investiguen.
Com passa a ‘Un afer massa familiar’.
Sí, que la família és molt més complicada i molt més negra que els casos que investiguen. I aquest joc m’agradava molt. Tot i que ja sabia que me la jugava. Podia ser que es veiés com una novel·la només de detectius... T’has d’arriscar. Hem d’innovar, en el gènere negre. Crear personatges que no siguin estereotips.
En la seva novel·la, els casos, de fet, són l’excusa per parlar de la família...
És exactament això. Els casos serveixen perquè els passin coses als personatges. No són robots que es posen a investigar i res els afecta. El cas inicial, d’un adolescent desaparegut, desencadena una sèrie de situacions dins la família de detectius que són molt més intenses i importants que el cas en si.
Està molt bé com la mirada d’en Mateo és un fitxer obert dels veïns...
És molt conscient del poder de la informació. Tot el que sap de la gent del barri és el seu capital. Va recollint informacions passejant, als mercats, que és on la gent parla més. I pensa que, de tot allò que va recollint, potser sortirà l’aliatge que farà que aquella informació esdevingui or. Els seus informants són els que, en una barriada, ho saben tot de tothom: la dependenta de la papereria, la que tira el tarot i fa d’esteticista a casa...
La família és més extensa que els cinc membres centrals: hi ha una tieta, dos avis, un germà... Però el personatge més potent és la Lola, la dona d’en Mateo...
La Lola és el nucli d’aquesta família, però alhora és com si aquesta família fos un sistema solar que tingués al centre un sol negre. Desprèn una enorme energia, que sovint és destructiva. És una dona molt intel·ligent, brillant, extraordinària, que ja de ben joveneta manifestava certs comportaments estranys, que després veiem que han derivat en un trastorn psíquic greu. Ja no pot treballar [és professora de literatura], ha començat a beure massa... I, tot i això, és el sol al voltant del qual orbita la resta de la família.
A més, és una mare especial...
Els fills, de petits, estaven fascinats de tenir una mare tan diferent, que podia tenir molta llum, però que ara s’ha tornat molt fosca. Veiem, també, la devastació que suposa per a una família tenir una persona amb aquests problemes. I no poden estar sense ella. En Mateo només pot pensar quan la té al costat. És com una mena d’oracle que, de tant en tant, els dona les millors idees.
No és una relació gens fàcil.
Es necessiten mútuament. Ella és com una musa, sovint negativa, que necessita que la cuidin quan té una crisi, necessita que en Mateo es faci càrrec de la casa, dels fills... I veiem que hi ha una dependència fortíssima i de vegades excloent, que fa que els fills se’n sentin fora.
La família és l’epicentre de l’obra.
Sí, les famílies són enormement complexes, però no sabem organitzar-nos en una altra estructura. Ens necessitem, ens odiem, ens estimen, ens busquem, ens separem, però sempre acabem caient en aquest nucli que és tan fort i tan important per a nosaltres.
Tindrà continuïtat? No té final obert, però sí que queden fils penjant...
Sí, n’hi haurà més. Normalment no m’ho plantejo, com a sèrie, però sempre em costa acomiadar-me dels personatges. I a mesura que aquesta família anava creixent, em vaig adonar que quedaven molts secrets per explicar, que tenen encara molt de recorregut.
Per això la gent s’enganxa a les sèries.
Si t’agraden els personatges... Per a mi, el més important de la ficció són els personatges, és el que després recordem. Les trames, molt sovint les pots resumir en dues línies. Els personatges, no.
És la primera novel·la que li tradueixen al català. Vostè escriu en català?
Sí que ho faig, i fins i tot he publicat alguns relats en català. A l’hora de triar la llengua, vaig optar per l’instrument que domino més. En el meu cas, entre el castellà, el català i l’alemany, tinc la sensació que amb el castellà puc ser solista i amb les altres llengües, només músic d’orquestra.
Repassem una mica: té quatre novel·les protagonitzades per la inspectora, mig espanyola mig alemanya, Cornelia Weber-Tejedor. És una novel·la policíaca clàssica, podríem dir, amb el toc Ribas.
És una sèrie molt ortodoxa, però ja amb trets més humans. És una policia que té vida i es preocupa perquè els pares es fan grans. I té un element per a mi molt important, l’humor. No em puc imaginar una novel·la meva que no tingui uns punts d’humor que, molt sovint, poso en els moments més tràgics.
Després hi ha la trilogia escrita a quatre mans amb Sabine Hofmann, ambientada a la Barcelona dels anys cinquanta i protagonitzada per la periodista Ana Martí. Com va anar, això d’escriure a quatre mans?
Ens coneixíem perquè havíem treballat plegades a la universitat, en algun text d’investigació. Vam voler escriure un text literari a quatre mans, ella en alemany i jo en castellà. A mi em venia molt de gust aprofitar tot el que havia après dels traductors. Ens vam traduir mútuament i amb això canviàvem la mirada.
El tema històric no li fa por. Va debutar el 2006 amb la novel·la ‘El pintor de Flandes’, ambientada al Madrid del segle XVII. Vostè té protagonistes policies, periodistes, detectius, en general femenins, i aquí és un pintor holandès.
Va ser per l’època. Si el protagonista era un pintor, era més coherent amb l’època que fos un protagonista masculí. Si no, hauria tingut un protagonista una mica fora del marc temporal i li caldria una biografia massa complexa.
Té molts més títols, però no em vull deixar ‘La detective miope’, perquè li té una estima especial... Per quin motiu?
Per la sensació que vaig tenir quan l’escrivia. A Un afer massa familiar he recuperat aquesta sensació de felicitat en el moment d’escriure. Quan notes que el text és molt més personal. I amb La detective miope em va passar el mateix.
Va debutar el 2006, i el 2008 ja va decidir dedicar-se només a escriure. Tal com funciona el mercat, pot viure d’escriure?
És difícil i per això era un risc. Tot i que canvia molt d’un país a l’altre. En el meu cas, va ser possible perquè em van traduir a l’alemany. Allà no existeix el format de presentació de llibres d’aquí; els autors el que fem són lectures de fragments triats, que complementem amb més informacions. Et conviden llibreries, biblioteques i institucions, i es considera un acte cultural, com anar a un concert, al teatre o al cinema. Els lectors paguen entrada i els autors cobrem uns honoraris perquè estem treballant.
Tema econòmic a banda, és innegable que necessita dedicació completa per escriure, amb l’elaboració literària amb què ho fa, i amb la peculiaritat afegida... Escriu amb llapis! Com és?
Per a mi és una qüestió física. M’agrada el so del llapis quan passa per damunt del paper i tinc la sensació que puc pensar molt millor. A mi la pantalla em deixa en blanc. I per això vaig començar a escriure històries sobre els meus llapis. Quan queden petitets, no els puc llençar, ho han donat tot per mi... [riu]. De vegades sospito que són ells els que pensen i, per tot plegat, els guardo.
Una última pregunta, vostè que ho viu cada dia: el frankfurt..., amb quètxup, amb mostassa, amb les dues coses, sense res...?
Amb mostassa i prou, sense cap mena de dubte. I acompanyat d’una bona cervesa, si pot ser.

Amb la sensualitat del cal·lígraf vocacional

Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963) és filòloga, fa 28 anys que viu a Frankfurt i, després d’una vintena d’anys impartint classes a la universitat, va debutar amb la novel·la El pintor de Flandes el 2006, i el 2008 va decidir dedicar-se a escriure a temps complet. I ho fa amb llapis, per convertir l’escriptura en una relació física. En tretze anys ha publicat, en solitari o de manera col·lectiva, més de trenta títols, entre els quals hi ha nou novel·les en solitari, com la tetralogia protagonitzada per la policia de Frankfurt Cornelia Weber-Tejedor, i d’altres com ara Pensión Leonardo, Emma, Miss Fifty, La detective miope... Ara presenta la novel·la Un asunto demasiado familiar (Tusquets), que Capital Books ha publicat en català amb traducció d’Aurèlia Manils.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda