Principi i final

Amb la seva primera seqüència, O que arde comença a dalt de tot sense que, tanmateix, sembli importar-li, al director Oliver Laxe, que la intensitat pugui decaure: és així que es permet explorar en els silencis, en els detalls quotidians d’unes formes de vida que s’acaben en el món rural, la bellesa i el misteri d’un paisatge, el dels Ancares, a Lugo. El cas és que en aquesta primera seqüència, prodigiosament filmada per la càmera de Mauro Harce, observem com uns arbres cauen un darrere l’altre per l’envestida d’una picadora. És una imatge que no s’oblida durant la visió de la pel·lícula, que acaba amb una altra devastació de la naturalesa, un incendi (o la continuïtat en el muntatge de diversos incendis realment existents) que en certa manera ens converteix en piròmans admirant un foc filmat d’una manera que pot semblar temerària.

Entre el principi i el final, un home, després de passar dos anys a la presó en ser condemnat per provocar un incendi, reprèn la relació amb la seva mare (un vincle profund que no necessita gaires paraules, de manera que la dona el rep a casa fent-li una pregunta simple: “Tens gana?”) i intenta retrobar-se amb la natura i amb els habitants del seu poble, que oscil·len entre el rebuig, la dificultat per comprendre’l i la comprensió. Amador Arias i Benedicta Sánchez interpreten els personatges (amb el mateix nom que ells) de l’home i la seva mare: dos actors naturals amb una economia gestual quasi bressoniana. En tot cas, per què Amador, si ho ha fet, ha cremat el bosc? No per especular-hi, precisament, sinó, potser, per rebel·lar-se davant del fet que el seu món està condemnat a desaparèixer.