Una rebel·lió contra la pressió de la perfecció
Alice Waddington és el nom artístic d’una cineasta nascuda a Bilbao el 1990 que havia treballat de fotògrafa i dissenyadora de moda. No és estrany que Paradise hills, rodada en anglès amb actrius com ara Eiza Gonzalez i Emma Roberts i la més coneguda Milla Jovovich, s’allunyi dels paràmetres del cinema convencional. Després de passar pel Festival de Sitges, la pel·lícula es va estrenar divendres als nostres cinemes.
Ambientada en un futur distòpic, està protagonitzada per quatre noies que viuen en una mena d’illa paradisíaca on són tractades per ajustar-se a les exigències de la família i la societat: acceptar un matrimoni pactat, aprimar-se... Però elles es rebel·len contra el seu destí. “La idea sorgeix de veure com tracta el món les persones joves –va explicar la cineasta en una entrevista en el Festival de Sitges–. Els hem posat a la mà un dispositiu que els diu que no acaben de ser prou guapes, llestes, atractives, populars...” Parla de les xarxes socials: “Volia dir-los que la pressió que perceben és real, no és res que s’estiguin imaginant; no és res individual sinó col·lectiu, i és una responsabilitat dels adults, l’hem creada nosaltres, però els afecta a ells. La seva salut mental, i em preocupa.”
Futur distòpic
Tot i que parla de xarxes socials, “les volia representar d’una manera que durés en el temps, m’interessava que la pel·lícula es pogués veure fora del context de la seva existència”. L’objectiu era “parlar de la pressió per a la perfecció que reben les dones i dir que aquestes joves no han de canviar pel que diguin altres persones, sinó trobar el grup social, les amigues i amics que els acceptin tal com són”.
Les influències estètiques són variades: “He intentat utilitzar referències que venen de segles i de corrents diferents: cotilleria del segle XIV, videojocs contemporanis com ara Final fantasy, camises de dormir victorianes tallades a una mida impossible a l’època per remetre al retrofuturisme...”Creu que aquesta distopia té “elements orwellians”, en el sentit que imagina “un futur paral·lel en què la tecnologia forma part de l’alineació de la població”. “En aquesta societat que he imaginat –hi afegeix– estem dividits en els highers i els lowers [es pot traduir com els més alts i els més baixos]. Els primers tenen tot el poder adquisitiu i els altres no tenen res. Alhora és una pel·lícula adolescent, motiu pel qual té un to més lleuger que distopies com ara Un món feliç.”
