Un art obert als altres

L’artista alemanya Charlotte Posenenske (Wiesbaden, 1930 - Frankfurt, 1985) va trencar amb el món de l’art el 1968, decebuda amb el seu sotmetiment a les lògiques del poder. Va desar les obres en unes golfes i es va reinventar com a sociòloga. Només cap al final de la seva vida, truncada prematurament, va tornar a revisar, a endreçar, a destruir en algun cas, el seu treball artístic, segurament perquè intuïa que tard o d’hora seria compresa la seva funció social. I així ha acabat sent, tres dècades després de la seva mort.

Diversos museus han decidit que ara és el moment de reconèixer el seu llegat perquè alguns dels seus conceptes són centrals en els grans reptes de la cultura, sobretot el de la seva democratització. Per exemple el concepte de l’art participatiu, del qual va ser una pionera.

El Macba s’ha apuntat a aquesta operació de recuperació amb una exposició organitzada per la Dia Art Foundation de Nova York que més endavant es veurà en altres museus europeus. Charlotte Posenenske: work in progress (fins al 8 de març) revisa tota la trajectòria d’aquesta artista de família jueva que durant la Segona Guerra Mundial va esquivar la persecució nazi amagada amb la seva mare (el seu pare es va suïcidar). Tota la trajectòria vol dir només dotze anys. Un període curt, però intens.

La mostra del Macba, de la qual ha tingut cura la seva conservadora Hiuwai Chu, rescata els seus treballs més primerencs, dibuixos i pintures fets amb eines que penalitzen la mà de l’autor: espàtules, cintes adhesives, esprais… Posenenske es va voler distanciar tot d’una de la idea romàntica del geni artístic i de la sacralització de l’objecte artístic, però serà amb el treball escultòric quan ho brodarà. Les seves escultures, que s’assemblen a conductes de ventilació, estan fetes de materials de construcció, xapes d’acer o cartró, i es componen de mòduls que admeten múltiples combinacions i posicions. L’artista convidava els destinataris de la seva obra, que anomenava “consumidors”, és a dir, comissaris, espectadors i propietaris, a alterar-les segons el seu gust i criteri.

Autoria compartida

El concepte d’obra de creació col·lectiva, “d’autoria compartida”, sosté Hiuwai Chu, és una de les seves principals aportacions i allò que més la va diferenciar dels artistes de la seva estirp, els minimalistes. Un moviment que en el relat de la història de l’art és preeminentment masculí. Una de les línies del Macba és treure de l’ombra les dones artistes d’aquesta època. Posenenske mereixia sortir d’aquesta invisibilitat per la seva “valentia i radicalitat”, subratlla el director del museu, Ferran Barenblit.

Les escultures de Posenenske tenien una altra característica: eren de fabricació il·limitada. L’artista no els hi va conferir mai la condició de peces úniques. I el gest més revolucionari per a la seva integració real en les vides de tothom, no només de les adinerades elits, va ser el preu al qual les venia: el mateix que li havien costat els materials, que per la seva naturalesa industrial eren molt barats.

Posenenske va deixar de fer art quan començava a ser aclamada. Li va fer pànic ser absorbida per la dinàmica contra la qual havia lluitat. El manifest que va escriure per anunciar el seu comiat traspua frustració: “L’art és una mercaderia amb un significat transitori, el mercat és diminut, i el prestigi i els preus s’incrementen com menys quotidià és el material. És difícil per a mi assumir el fet que l’art no pot contribuir gens ni mica a resoldre els problemes socials més urgents.” I va desaparèixer.