Repressió ben actual

Quan es diu que no s’han escrit prou obres teatrals sobre les conseqüències del procés, La Campana edita Egmont, una adaptació del director Joan Lluís Bozzo de l’obra de teatre que va escriure Goethe i que posteriorment musicaria Beethoven. Com explicava Bozzo fa uns dies a aquest diari, l’obra és reveladorament actual quan descriu el que, segons Goethe, va succeir en l’execució del comte d’Egmont (1522-1568) a les terres de Flandes. El duc d’Alba va voler aplacar els furs d’aquells comtats i va ordenar executar-lo. Ni el toisó d’or més preuat li va servir per reduir una pena sens dubte injusta. El pròleg del llibre ha anat a càrrec de Carles Puigdemont. Egmont es presentarà dilluns dins del magazín de Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Puigdemont hi intervindrà telefònicament i es preveu una lectura dramatitzada d’alguns fragments.

El 130è president de la Generalitat adverteix en el seu pròleg que Goethe es va interessar per uns fets que havien passat dos segles abans als Països Baixos (fora de la seva Alemanya natal): “És evident, doncs, que la revolta flamenca no va ser un afer intern espanyol.” Per Puigdemont, l’interès de Goethe en aquest fet històric es basa a entendre quin és l’objectiu de les revolucions: “La llibertat.” La trama revela que el comte d’Egmont opinava que els estaments monàrquics espanyols “no gosen aixecar tan amunt la bandera de la tirania”. Ara, 230 anys després, podem reconèixer sense dificultats el retrat que en va fer Goethe. Un comportament que es repeteix cíclicament. Puigdemont recorda, citant el musicòleg Joaquim Rabaseda –que escriu el pròleg d’una versió íntegra d’aquest drama que ha editat Curbet Edicions (2019)–, la crònica que Carles Rahola va publicar a L’Autonomista sobre l’actuació de l’Orquestra Simfònica de Girona la diada de Sant Jordi de 1937: “[...] Pensàrem que semblants fets podrien reproduir-se a Catalunya i que nous Egmonts podien ésser immolats al centralisme, car en cada general feixista hi ha l’esperit d’aquell famós duc d’Alba...” Puigdemont lamenta que el presagi es complís i el mateix Rahola, dos anys més tard –“un pacífic periodista”–, va ser executat al cementiri de Girona el 15 de març del 1939, “després d’un consell de guerra a què el sotmeteren els nous ducs d’Alba”.

Joan Lluís Bozzo ha reescrit l’obra eliminant-ne reiteracions i algun personatge secundari per fer-la accessible al teatre d’avui, amb la confiança que algun productor o teatre públic estigui interessat a aixecar-la. De fet, ara fa uns mesos, al Municipal de Girona es va fer una lectura dramatitzada de l’Egmont sense versionar, amb la partitura de Beethoven també incorporada.

Bozzo, que fa un any que s’ha desvinculat de Dagoll Dagom i ara es dedica a escriure i es defineix com a futur ciutadà de la República Catalana, es declara devot de Shakespeare i de Goethe “a parts iguals”. L’exdirector considera que els dos dramaturgs parlen de la lluita dels homes pel poder. Però, mentre que en Shakespeare és un combat individual, en Goethe “esdevé una tensió més política, més civil, més ideològica i més subtil en les argumentacions, que revelen els procediments sinuosos de la diplomàcia i dels afers d’estat”.

Bozzo convida un dramaturg a escriure el sisè d’acte d’Egmont, en què es declari “el triomf polític del poble, és a dir, de la democràcia”. L’edició es tanca, intencionadament, amb l’acta d’abjuració del Regne d’Espanya als Països Baixos, el 1581.