“Quan els polítics roben saben que el risc addicional és mínim”

És una bona pregunta perquè tota aquesta gent no es consideren males persones sinó empresaris, polítics i patriotes. En diríem gent de bé. No és una situació com la de les pel·lícules de James Bond, on hi ha un malvat que seu en una trona amb un gat a la falda per riure’s de tots els embolics que ha organitzat. No! Tota aquesta gent es tenen en bona consideració i es presenten com a bones persones. Tenen el discurs de defensar la família, l’amistat, l’empresa, el país... O es pensen senzillament que es mereixen obtenir aquests diners pels seus esforços socials.

Moltes de les persones que evadeixen impostos el primer que pensen és que per què no ho han de fer si són els seus diners i no tenen per què repartir-los perquè ho mani un tercer. El que vull constatar és que Moneyland no és una conspiració, sinó una recopilació de pràctiques de persones que tenen com a objectiu primordial enriquir-se el més ràpid possible.

Fa uns anys es va publicar un estudi a Anglaterra on s’analitzava el cas d’una cadena de supermercats que havia substituït uns empleats que treballaven com a caixers amb màquines automàtiques. Els clients van passar a pagar a les màquines. Alguns acadèmics es van plantejar si això tindria transcendència en el comportament dels usuaris. Es van adonar que aquesta mesura provocava el doble de robatoris als supermercats: l’únic que es va aconseguir és que augmentessin les facilitats per robar. El que descriu Moneyland és semblant al que passa en aquests supermercats: una legislació que ho posa fàcil als que vulguin robar.

El que més em va sorprendre mentre investigava és que els robatoris suposaven poc risc per als lladres. Si observem el bilió de dòlars que es roba al món cada any, només una petita fracció de diners es recupera. No és ni l’u per cent. Per tant, el risc és mínim i no hi ha un component psicològic darrere, sinó uns costums nocius.

I tant! Quan els polítics, els ministres i els presidents roben, saben que el risc addicional és mínim. En general, el càstig, fins i tot quan els descobreixen, queda impune. Per a ells no hi ha un risc personal més enllà del risc polític, que, com es veu, menyspreen. Poden anar a la presó, però ells mantindran ocults els diners. No comporta un risc extraordinari perquè les penes no són prou severes.

Sí que és un comportament inherent a moltes persones. L’acumulació està relacionada amb la naturalesa de l’ésser humà perquè sempre ens comparem amb el que té més. Hi ha, efectivament, una pulsió que els porta a actuar d’aquesta manera irregular.

Quan es va detenir el president d’Ucraïna van descobrir que al garatge tenia caixes i caixes sense obrir. En una hi van trobar el llibre més antic del seu país. En una altra, una ceràmica magnífica de Picasso. Ni ho sabia. Si jo tingués un Picasso, no el tindria abandonat al garatge. És grotesc. El consum infinit d’aquestes persones és un cercle viciós.

Sempre ha existit la corrupció des del moment en què apareix el poder. La corrupció és tan natural per a l’ésser humà... I quan apareix algú poderós trobem Moneyland, la diferència entre la corrupció quotidiana i la poderosa. El sistema financer globalitzat ha beneficiat l’increment de la corrupció. Abans, quan un lladre et robava, si no s’ho gastava en un cotxe o una mansió, ho havia d’emmagatzemar en algun indret, cosa que provocava que acabés parant perquè ja no tenia més espai per enterrar-ho al jardí de casa seva. Amb l’existència dels paradisos fiscals britànics i el sistema financer globalitzat, aquests lladres no tenen aturador. Els diners que tenen a Angola o Veneçuela es poden traslladar a Londres o Florida per comprar possessions i emigrar, si cal.

Quan als anys seixanta es va començar a parlar de cleptocràcia, sempre se’n parlava com un sistema unit a la corrupció globalitzada. Va ser quan van aparèixer termes com ara paradisos fiscals. En tots els sistemes existeix la corrupció, però el que tenen en comú és que sigui globalitzada.