Gran Bellocchio

Mal estrenats o inèdits comercialment a l’Estat espanyol, els films que Marco Bellocchio ha dirigit en els últims 15 anys fan que potser sigui el més gran cineasta italià viu: Buongiorno, notte, Il regista di matrimoni, Vincere, Sangue del mio sangue i Bella addormentata. Un darrere l’altre confirmen la grandesa de Bellocchio, que hi aborda fets clau d’Itàlia (l’ascensió de Mussolini, l’assassinat d’Aldo Moro, el pes de la religió) amb la seva visió psicoanalítica i l’esperit antiautoritari amb el qual va debutar l’any 1965 amb I pugni in tasca.

Bellocchio afronta amb Il traditore la qüestió de la Cosa Nostra siciliana. Ho fa a través de Tommaso Buscetta, el capo que, el 1983, va aportar una informació al jutge Falcone que va dur a la detenció de més de 300 mafiosos. El film parteix del moment en què Buscetta, mort de malaltia a Nova York el 2000, intenta inútilment posar fi a la guerra entre bandes mafioses en una època marcada pel tràfic d’heroïna. El seu oponent és Totò Riina, que fa assassinar dos fills de Buscetta. D’aquí, la delació del traditore, que va propiciar uns macrojudicis que Bellocchio reconstrueix amb tensió dramàtica, mentre que, a través de la figura del sinistre Andreotti, apunta a les clavegueres de l’Estat italià connivents amb la màfia. És empàtic amb Buscetta? No oblida que també va ser un assassí i s’imagina que la mala consciència, potser, va perseguir-lo.