“Els clàssics sempre hi són, encara que no es facin visibles”

Són textos escrits de manera simultània. El fet que un relat vagi en un volum o en un altre és per la coherència del volum, però alguns contes podrien anar en qualsevol dels dos. Els relats de La ciutat i alguna gent que hi viu, com el títol indica, són històries urbanes en què l’entramat humà de la ciutat esdevé protagonista. Alguns contes de Les benaurances també participen d’aquesta característica. Per exemple, Les aparicions és el resultat del xoc entre aquest fenomen d’origen sobrenatural amb el mateix fenomen produït per les pudors de natura diversa que transiten pels carrers. En tots dos mostro preferència per personatges humils o relegats a la perifèria de la societat.

No sé si se’n pot dir fórmula, de la meva manera d’escriure. Combino la reflexió i la cuina a foc lent amb l’escriptura a batzegades. Els contes dels dos llibres han estat escrits al llarg de més de vint anys. Entremig he fet altres coses: novel·les, teatre... Quan em poso a escriure algun text, sigui teatre, sigui narrativa, rarament tinc l’obra a dins del cap. És la mateixa escriptura i els personatges que vaig introduint-hi els que em van assenyalant el camí. De vegades, un dia escric una frase i considero que per avui ja n’hi ha prou. N’estic content, d’aquella frase. I mereix que no em precipiti. Trigo dies a escriure la frase següent. Això es compagina amb el fet que, de vegades, escric més d’una obra simultàniament. Hi ha qui pensa que això pot fer que l’una contamini l’altra. Però jo no ho veig malament. De fet, alguns dels meus personatges apareixen i reapareixen en obres diferents, de vegades de manera imperceptible. Se m’escapen, volen viure la seva vida al marge del que jo inicialment havia pensat.

Els clàssics sempre hi són, encara que no sempre es facin visibles. La política d’ara, per exemple, és plena de Shakespeare. Les fake news d’avui són una versió moderna (anglicisme inclòs) de les murmuracions que escampaven personatges secundaris en els seus drames històrics per fer caure en desgràcia el candidat de torn a ministre o a successor del rei. Les referències bíbliques que hi ha en els relats de Les benaurances es podrien resumir en una frase: “Fins quan cal parar l’altra galta?” No és actual, això?

Home, érem més joves. Això sol ja és important! Quan nosaltres començàvem, el Marcel Pey ja havia fet un munt de coses. Tenia un segell propi que es deia Heroïna, amb el qual publicava coses d’ell mateix i d’altres. Després, junt amb el Pere Anguera (que poc després es decantava definitivament pels estudis històrics), va posar en marxa una col·lecció de poesia, Foc Nou, en la qual van publicar el primer llibre alguns dels més joves: Magí Sunyer, Pep Bargalló, Lluís Figuerola, Josep M. Pena... Alguns d’aquests, l’any 82 constituíem el col·lectiu La Gent del Llamp, que encara edita una col·lecció de llibres. Aquests anys a què al·ludeix, bàsicament la dècada dels vuitanta, apreníem a fer coses, però també ens divertíem molt. El Jaume i la Maria Aurèlia eren uns referents, però no vam voler utilitzar-los perquè ens obrissin portes a fora. Volíem fer-ho nosaltres mateixos. Com que no sabíem a quina porta picar, vam començar presentant-nos a l’atzar a premis.

Per mi és un element bàsic. Al final, les històries que expliquem són sempre les mateixes, amb algunes variacions. La manera d’explicar-les és el que ens diferencia. I l’estil és un dels elements constitutius de la peculiar manera de cadascú. Jo, d’una banda, procuro passar-m’ho bé escrivint. I dins del “passar-m’ho bé” hi compto el fet de descobrir coses.

Cada obra intenta ser un repte amb mi mateix. No aplico una fórmula que ja em sé i que més o menys em funciona. Si no hi hagués aquest procés d’aprenentatge i de descoberta, de provatura, d’experimentació, m’estimaria més llegir que no pas escriure. De fet, llegeixo més que no pas escric. Hi ha tanta bona literatura publicada que no podré arribar a llegir mai! Per què escriure’n més? Per aquest repte. Un conte de Les benaurances és una mena de metàfora d’això que dic. Es titula Ningú no controlava el temps i parla d’un xicot que un bon dia comença a córrer i no pot deturar-se. El que el motiva no és arribar a cap meta, ni tan sols batre un rècord, sinó l’experiència de córrer. “Quan arribo a un lloc –diu– en l’únic que penso és a fugir-ne per arribar a un altre.”