‘Tutto’ Pavarotti, el més gran
El documental ‘Pavarotti’, de Ron Howard, aborda l’estrella més popular de l’òpera del darrer mig segle
La seva darrera dona explica que “Luciano era una persona radiant, la seva alegria era molt contagiosa”
Luciano Pavarotti (Mòdena, 1935-2007) va ser tan popular que, segons explica una anècdota apòcrifa, un grup de fans el van rebre en un aeroport espanyol al crit de “Tutto! Tutto!”. El tenor italià venia milions de discos i un dels seus àlbums, editat el 1989, es titula Tutto Pavarotti (Tot Pavarotti). Les fans entusiastes –i poc llegides– pensaven que Tutto era el nom. El cineasta nord-americà Ron Howard, guanyador de dos Oscar per Una ment meravellosa (2001), s’acosta ara a la figura immensa del tenor de Mòdena amb un documental que s’estrena als cinemes i que aborda, literalment, tutto Pavarotti: des de fragments de les seves actuacions mítiques fins a vídeos domèstics, testimonis de les seves dones i les tres filles (malgrat les disputes que hi va haver), opinions de companys d’escenaris i mànagers, el fenomen d’Els Tres Tenors amb Josep Carreras i Plácido Domingo...
Una de les persones rellevants que han participat activament en el documental és la seva darrera dona, Nicoletta Mantovani, presidenta de la Fundació Luciano Pavarotti. En una visita a Barcelona, explica que “el documental neix d’una iniciativa de la casa discogràfica Universal Decca, que volia fer un tribut a Luciano amb motiu del desè aniversari de la seva mort”. Li van presentar el productor i director nord-americà Ron Howard, que acabava de fer el documental The Beatles: Eight days a week. “Vam decidir obrir els nostres arxius i li vam donar una confiança total.” Però remarca que Howard “va fer el seu viatge personal dins de l’obra de Luciano”.
El documental inclou imatges de vídeo familiars inèdites. “Com totes les coses boniques, les imatges van sorgir per casualitat, ens van regalar una càmera de vídeo i ho gravàvem tot. Érem molt lliures i ho dèiem tot, perquè eren gravacions per a nosaltres dos. Es va convertir en un document molt important sobre Luciano, perquè no tenia filtres.”
Pavarotti no canvia gaire quan se’l veu en la intimitat. “Era la mateixa persona en públic i privat?”, li preguntem. “Sí –respon–, era sempre ell mateix en qualsevol situació. El seu comportament a la vida era una obertura total cap als altres. Confiava en tothom, deia que potser de deu persones, una l’enganyaria, però hi havia les altres nou.”
Compartir el seu do
Nicoletta Mantovani fa seus alguns dels adjectius que descriuen el tenor en el documental: “Era un home de gran passió, que aconseguia crear una emoció amb la seva veu i presència. La seva veu, el cant, era una missió per a ell, volia donar el màxim amb aquest talent que havia rebut de Déu, l’havia de compartir amb els altres. Mai estava satisfet, sempre deia: «Demà ho faré millor!» Això implicava una gran disciplina. Tenia una gran responsabilitat cap al públic, que compra l’entrada.” També el defineix amb l’adjectiu solare (radiant). “La seva alegria era molt contagiosa, ho veies en el seu riure, es reflectia als seus ulls. Era fantàstic tenir-lo al costat.” Quan tenia 12 anys va estar molt malalt i això va canviar el seu comportament: “Es va dir que si aconseguia salvar-se, no malgastaria cap segon de la seva vida. I així ho va fer, cada dia. Per ell tot era bonic.”
