‘Oh, pàtria, quant em costes’

Amb una iconografia que, en la sublimació del cartró pedra, reprodueix no només l’arquitectura grandiloqüent de l’antic Egipte sinó un cert imaginari exòtic sobre l’època dels grans faraons, els decorats pintats de Josep Mestres Cabanes per a Aida continuen exercint una poderosa seducció més de set dècades després de ser concebuts i quan la tecnologia digital ha envaït els escenaris. Citant Verdi, el director d’escena Thomas Guthrie explica: “Tornar a les coses antigues, aquest serà el progrés.” Això pot discutir-se, sense negar que pugui disfrutar-se d’un espectacle tan bellament anacrònic. El cas és que el Liceu ha tornat a treure de l’armari l’escenografia de Mestres Cabanes en un nou muntatge de l’òpera de Verdi amb l’esclava etíop que es debat entre la passió pel militar egipci Radamès i l’estima barrejada amb el deure a la seva malaurada pàtria.

“Oh, pàtria, quant em costes”, es lamenta Aida quan, després de resistir-s’hi, obeeix el seu pare, Amonasro, que li demana que indueixi Radamès a trair la pròpia pàtria. De fet, no només Aida pateix un conflicte que l’esquinça entre la passió íntima i el deure cap a la seva col·lectivitat. També Radamès pateix un esquinçament semblant, tot i que el seu sentit del deure és més institucional, més lligat al poder. I en el cas de la princesa egípcia Amneris, rival d’Aida i hipotètica antiheroïna que acaba convertint-se en el personatge més complex i interessant, el seu amor no correspost per Radamès fa que es debati entre la venjança per despit i una generositat moral que la du a enfrontar-se als jutges del seu estimat. Només els reis i els sacerdots, implacables, no dubten i per això són humanament menys comprensibles.

Sobretot als dos últims actes, quan esclata el conflicte dels personatges i desapareixen els cors amb les escenes més espectaculars amb coreografies incloses, la direcció escènica de Thomas Guthrie intenta que la veritat dramàtica aflori en l’artifici escènic. Encara que l’escenografia és imponent i a vegades ofega la intencionalitat dramàtica, ho aconsegueix amb una il·luminació portentosa (Albert Faura) que crea misteri en els replecs dels decorats. I en situacions especialment ben resoltes, com ara quan Amneris increpa els jutges de Radamès (acusat de traïció), que es mantenen fora d’escena. Almenys a l’estrena, va ser en aquest moment quan, exhibint una gran intensitat, la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine (una de les millors Carmen actuals) va guanyar-se el públic fins a arribar a ser la cantant més aplaudida de la nit. Amb la direcció musical de Gustavo Gimeno, que a vegades va fer que l’Orquestra del Liceu semblés una mica feixuga, la soprano nord-americana Angela Meade va lluir, en el seu debut al Liceu, la seva veu preciosa i molta sensibilitat, de manera que li va ser justament perdonat un gall mentre interpretava l’ària O patria mia!. La sensibilitat de Meade, amb uns delicats pianissimi, va contrastar amb l’encarcarament del tenor sud-coreà Yonghoon Lee, al qual li va costar expressar les emocions de Radamès.