“L’artesania és un concepte: treballar amb els materials i la gent propers”

I emocionada. És un reconeixement a molts anys de treball i de lluita.

El premi necessita fer el seu recorregut perquè només té cinc anys. És una manera fantàstica de donar a conèixer tota la gent que estem en aquest món, el de l’artesania, que està canviant molt i molt ràpid. El sector estava decaigut fins que una colla d’apassionats dels oficis artístics vam apostar per aplicar-los al disseny i a l’art. Això li ha donat una nova empenta. L’error va ser quan es va voler reinventar amb el “fet a mà” com un valor afegit. Perquè només pel fet que estigui fet a mà no el té.

L’objecte fet amb processos artesanals ha de competir amb l’objecte fet industrialment, tant a la botiga com a casa, i, per tant, ha de tenir un valor per si sol. Després, com a consumidor, t’aproparàs a aquest objecte i descobriràs que darrere seu hi ha un ofici i un concepte. Perquè l’artesania és un concepte: treballar amb els materials i amb la gent que tens més propers. És el que la dota d’ànima. S’ha de continuar fent una tasca de foment per evitar confusions. Encara hi ha la mala tendència a associar artesania amb manualitats. No tot és artesania. Artesania no és qualsevol cosa feta amb les mans.

Sempre m’ha fascinat l’art que toca matèria. Vaig fer la carrera a l’escola d’arts i oficis de Còrdova i després vaig venir a Barcelona a estudiar a la Massana, on vaig cursar l’especialitat de tapís. En acabar, no tenia ni idea de com em podria guanyar la vida. Vaig tenir la sort que l’Ajuntament concedia unes petites ajudes a joves emprenedors. Vaig presentar el meu projecte i me’l van acceptar. Mira si era petita, l’ajuda, que em solucionava tres mesos de lloguer del local. Però mira si va ser decisiva que ja porto 32 anys!

M’ha permès nedar entre tres aigües, i en les tres m’hi sento còmoda. La de docent, tot i que jo també aprenc moltíssim dels coneixedors de tècniques d’altres cultures que convidem a l’escola; la d’artista, amb la meva obra personal, i la de dissenyadora d’una col·lecció de bufandes i xals fets amb telers manuals, que també produïm i venem a la botiga que tenim al propi taller. Són tres vessants que es complementen; les tres m’ajuden. Ara, si tu em preguntes què em sento jo, et diré que artista plàstica.

Les galeries i els museus no en volien saber res. Hi havia, i hi ha, reticències. La manera d’introduir-lo en el món de l’art ha estat renunciant a l’etiqueta d’art tèxtil. I el cert és que avui, als grans esdeveniments de l’art, Arco, Venècia, Kassel…, el teixit té moltíssima presència.

Sí, és una llàstima. Hauríem d’estar orgullosos del moviment de l’art tèxtil contemporani tan important que hi ha hagut a Catalunya. Penso en un Josep Royo, que per a mi és un dels grans i potser ha quedat massa a l’ombra de Miró; Josep Grau-Garriga, Mariona Sanahuja, Dolors Oromí o una Aurèlia Muñoz de la qual el MNAC ha fet ara una exposició de reconeixement fantàstica. Però no tothom té aquesta voluntat.

En els últims anys estic molt ficada en el tema de les llavors. La llavor com una projecció de futur, d’una banda, i com un contenidor protector, l’interior del qual és una sorpresa, de l’altra. Darrerament estic treballant sobretot amb feltre i amb porcellana, un material que sembla molt fràgil però que en realitat és molt resistent. He aconseguit una porcellana que m’he fet portar d’Anglaterra que és molt blanca, un color que em fascina perquè recull i torna els altres colors.

Així és, la indústria s’està apropant als conceptes de l’artesania. S’està replantejant coses. Nosaltres vam fer una col·laboració amb Camper per a una línia de productes de moda fets al Mediterrani i, sobretot, aquí, a Catalunya. Per a la seva publicitat, ens van encarregar una col·lecció de bufandes i van gravar un vídeo de com les fèiem: com a empresa de producció industrial es van voler vincular a una imatge d’artesania. S’han obert nous camins, sí!