Noies a Auschwitz
Macadam reconstrueix la història de les primeres noies jueves del camp nazi, víctimes de la complicitat dels alemanys amb els nacionalistes eslovacs
A la dutxa d’abans de la cambra gas, una mare diu a la filla: “Torno de seguida”
“Les vivències protagonitzades per dones han estat ocultades de manera sistemàtica”
La periodista i documentalista Heather Dune Macadam ha reconstruït la història de les mil primeres noies del camp de la mort polonès a 999. Les primeres dones d’Auschwitz, que ha traduït el novel·lista Jordi Cussà per a Comanegra. Es tracta d’un testimoni esfereïdor de les atrocitats perpetrades pels alemanys, en aquest cas amb la complicitat del govern titella dels nacionalistes eslovacs, que van voler demostrar que ells no eren menys que els alemanys humiliant amb vexacions de tota mena la població jueva d’aleshores.
Una de les primeres idees va ser reunir centenars de noies jueves, que van ser enganyades amb la promesa que anirien a treballar a l’estranger per al Reich i que tornarien al cap de pocs mesos. La majoria van desaparèixer en l’holocaust més gran de la història. Heather Dune Macadam va escoltar el consell del company d’una de les supervivents quan li va recomanar que reunís tot el material del documental en un llibre. La veritat és que la van encertar, perquè aquest no és el testimoni d’uns militants de la resistència o uns polítics, sinó d’unes jovenetes que van anar arbitràriament a l’infern massiu que els alemanys van dissenyar abans de provocar la seva pròpia destrucció com a poble i com a ànima. Macadam sintetitza que aquesta història té moltes narratives: “El cos principal prové de les meves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, i els testimonis de l’Arxiu de la Xoà de Califòrnia. S’han utilitzat memòries, literatura sobre l’Holocaust i documents històrics per aprofundir en l’elaboració d’uns relats personals sobre l’atmosfera i la política de l’època. El meu objectiu és bastir un retrat tan complet com pugui de les noies i les dones joves del primer comboi jueu «oficial» a Auschwitz.”
Recollim les seves declaracions a la seu de l’editorial Comanegra. Macadam m’explica, com a conclusió del seu treball sobre l’horror: “La raó de ser d’aquest llibre no és únicament conscienciar sobre l’episodi d’aquestes noies i sobre l’esdeveniment històric que van haver de patir, sinó sobre els drets trepitjats de les dones. Al llarg de la història, les vivències protagonitzades per dones han estat ocultades de manera sistemàtica. També m’he proposat fer un al·legat antibel·licista, perquè ens trobem en un moment de la història en què l’apogeu de l’antisemitisme i la polarització entre les persones ens poden costar molt cars. Espero que 999 serveixi per conscienciar la gent sobre el respecte a la diferència i la germanor, la pau i l’entesa.”
Després de més de quatre-centes pàgines de testimonis, documentació i fotografies, un reportatge sobre la maquinària d’assassinar en massa dels alemanys, pregunto a Macadam quin va ser el cas que més la va torturar de les tones de material consultat i descobert: “M’és difícil identificar quin és el material que més m’ha colpit, perquè estic tan familiaritzada amb totes aquestes històries d’horror que em resulten totes de xoc i res no em sorprèn. El que més em va corprendre va ser un cas en què la noia protagonista aconsegueix salvar la seva germana de la cambra de gas, però no els dos nebots, els dos fills de sa germana. Aquest va ser un capítol especialment difícil de transcriure, perquè en principi només tenia un testimoni en què basar-me, però després vaig trobar molta més informació. En aplegar totes les perspectives diferents, el resultat final em va deixar especialment ferida.”
En el pròleg de l’edició, la biògrafa sobre els drets humans Caroline Moorehead afirma: “L’ordre dirigida a les dones jueves solteres entre els 16 i els 36 anys perquè es registressin i portessin les seves pertinences a un punt de reunió, d’entrada no es va considerar alarmant, per més que algunes famílies clarividents van fer intents desesperats per amagar les filles. Efectivament, algunes noies pensaven que la idea d’anar a treballar a l’estranger era emocionant, particularment quan els van assegurar que tornarien a casa aviat. La seva innocència va acréixer la crueltat del xoc quan van arribar a les portalades d’Auschwitz i allà no hi havia ningú que pogués preparar-les per als horrors que havien de viure. Aquell mateix dia, van arribar 999 dones provinents de Ravensbrück, un camp que, amb 5.000 presoners, ja era ple i no en podia allotjar més.”
No per sabuda, la història de les víctimes de la follia nacional alemanya i la seva ànsia per trobar la raça pura deixa de ferir-nos. Macadam em deixa KO quan m’explica que, a la dutxa d’abans de la cambra de gas, una mare diu a la seva filla: “Torno de seguida.” Esperem que el llibre obri la ment d’aquells que continuen odiant per prejudicis ideològics i racials.
