L’1-O de Martha Rosler

L’1 d’octubre del 2017, Martha Rosler (Nova York, 1943), una de les artistes més respectades de l’escena internacional, era a Barcelona amb la seva càmera penjada al coll. Hi havia arribat a finals de setembre amb motiu d’una exposició que li va organitzar la galeria Àngels Barcelona. No tenia previst prolongar tant la seva estada, però va canviar de plans aconsellada pels seus amics catalans i pel seu propi instint d’activista, bregat en moltíssimes revolucions populars de l’últim mig segle en múltiples països. Ni els seus vells coneguts barcelonins ni el seu nas li van fallar.

L’experiència que va viure durant el llarg, emocionant i dolorós dia del referèndum la va impressionar. I tot i alguns problemes tècnics amb la seva eina de treball, que va acabar rendida després de tantes hores d’activitat, el material gràfic que va produir va ser ingent. Un conjunt d’imatges, fixes i en moviment, amb les quals ha forjat el vídeo Votarem! Barcelona, 1 d’octubre, 12 minuts imperdibles que presenta en primícia a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma.

La institució artística mallorquina ha començat una nova etapa amb Imma Prieto a la direcció. Nova etapa amb un canvi integral de la imatge del museu, “transparent, nítida i més accessible”; amb una aposta real per la democratització del coneixement (els catàlegs són gratuïts), i amb un decidit compromís amb les urgències de la contemporaneïtat: “La situació social de qualsevol subjecte asfixiat pel sistema polític i econòmic”, sosté Prieto.

Rosler, una de les llums del programa d’estrena, un triplet de dones artistes que completen Ana Vieira i Marina Planas, presenta una síntesi retrospectiva de la seva obra en una exposició de títol Com hem arribat allà des d’aquí?. Votarem! és una peça que ha trobat el seu encaix en una vida artística que va arrencar als anys seixanta amb els moviments feministes i dels drets civils i que s’ha mantingut com a aliada d’altres protestes de signe divers, antibel·licistes, anticapitalistes i d’emancipació colonial i postcolonial, amb una atenció especial pel context llatinoamericà. I sense ignorar que la lluita de les dones continua.

“Sempre he tingut interès en què fa que la gent surti al carrer i en les manifestacions que s’acaben convertint en un desafiament polític obert. En el cas del referèndum de Catalunya, la demanda era pels drets dels ciutadans de tenir una veu en el que es va plantejar com un camí legal per separar-se [d’Espanya], no per la via d’una insurrecció armada”, explica Rosler en una entrevista que ha concedit a aquest mitjà per correu electrònic.

A aquesta creadora, assagista i docent de tant prestigi, no li van quedar dubtes de l’esperit d’aquell 1-O que va documentar tan intensament “durant 24 hores”. “Els organitzadors es van esforçar per mostrar-se com gent de pau i respectable però alhora determinada. Em va impressionar que tot estigués tan curosament gestionat des del civisme i la racionalitat. Tots es cuidaven els uns dels altres. Hi havia gent de diferents classes socials i de moltes edats, inclosa una legió amb pèl blanc que havia sofert la repressió política i cultural de Franco.”

“Aquesta onada de vots es va enfrontar a una allau de policies intencionadament visibles i gairebé còmicament brutals enviats pel govern central. Eren quasi com homes disfressats de dolents de pel·lícula que van atacar persones d’aspecte normalíssim, desarmades, entre les quals, de manera violenta i sense avisar-les, dones grans”, relata Rosler, que en el vídeo ha incorporat cortines de text en què narra en primera persona les seves vivències i evidències, principalment en una escola del Raval en què tot va transcórrer amb una certa normalitat. No van deixar que fes fotografies ni de les votacions ni de l’escrutini, i ho entén perfectament: “Per tot el que estava succeint en altres punts de la ciutat, era raonable que es volgués protegir la privacitat dels ciutadans.” I, de fet, als carrers ja hi havia un munt d’estímuls. Rosler va estar al costat de la gent que feia cua per votar “durant hores i sota la pluja, pacientment”: “Era sorprenent el bon ambient i l’optimisme dels participants sense tenir massa idea de si la votació es duria a terme o si acabarien al terra arrossegats pel cabell.”

Al final del dia, estava exhausta i la seva càmera també. Abans d’entrar en un altre punt de votació, es va adonar que el seu aparell s’havia sobreescalfat i que s’havien destruït sèries fotogràfiques senceres i alguns vídeos. “Afortunadament, va tornar a funcionar parcialment” i va poder gravar més material dels últims instants ja nocturns de l’1-O, de manera que ha pogut reconstruir tota la jornada en aquest vídeo que ella ha concebut com “un petit diari de les meves observacions des del 30 de setembre al matí fins al 2 d’octubre, quan vaig tornar als Estats Units”.

Què és el que volia expressar a Votarem? “Que els governs no poden trepitjar el poder dels éssers humans als carrers. Encara que es reprimeixi i s’empresoni els líders, si la voluntat del poble no es veu satisfeta, aquest moviment de masses es retirarà per reagrupar-se i per afrontar la batalla un altre dia i d’una altra manera”, raona la combativa artista nord-americana, que deixa clar que no té cap opinió sobre el referèndum (“no és el meu país”) i que els seus amics de Barcelona no són independentistes però van fer pinya perquè tots els catalans, pensessin i sentissin el que pensessin i sentissin, poguessin expressar-se lliurement a les urnes.

Votarem! pot no ser el final de la seva investigació artística sobre el referèndum català. “No puc predir què faré pròximament amb la meva obra.” Potser en revelarà alguna cosa el pròxim 2 d’abril en la conferència que farà a Es Baluard.