“La desconnexió entre disciplines humanístiques és molt greu”

El vam plantejar com una prova que ens permetés corregir el que no funcionava. Però hem vist que funciona. L’únic que hi haurà de nou a partir del número 1, que presentarem molt aviat, és el dossier monogràfic de caràcter acadèmic. Al número 0, aquest espai l’hem ocupat amb el testimoni de Ricard Salvat.

Als seus Diaris, que és un dels projectes editorials més ambiciosos de la Universitat de Barcelona, es parla realment de tot: per descomptat que de teatre, però també de literatura, d’història, de música… I això és el que volem que sigui Compàs d’amalgama [que significa suma de dos o més compassos simples o compostos, diferents entre si i unificats en el context d’una partitura musical]: una revista multidisciplinària que propagui coneixements integrals.

L’intel·lectual tal com l’enteníem fins als anys cinquanta ha mort perquè s’ha perdut la unitat de les humanitats. Hi ha hagut una hiperespecialització a tot el món. Ara bé, hi ha diferències entre contextos culturals. Jo vaig estudiar lletres a Itàlia, i al concepte “lletres” hi cabia tot, també el cinema. A França, però és que fins i tot als Estats Units, passa el mateix, que els estudis culturals no estan tan fragmentats com aquí, on tenim dues facultats relativament a prop, Filologia i Filosofia, que sembla que siguin mons a part. La desconnexió entre les disciplines, no només humanístiques, jo també hi afegiria la divulgació científica, és molt greu.

És que no hi crec, en aquests personatges. El que jo vull dir és que un estudiós de la literatura o de l’art ha de tenir les bases més o menys sòlides d’un discurs filosòfic. És el que defensem amb aquest model de revista transversal.

No ha de ser especialista, els continguts són per a un perfil mitjanament culte. Però és que l’especialista també s’hi sentirà còmode. M’agradaria insistir en el valor orgànic de la publicació: el lector s’enganxarà a un article i després tindrà ganes de llegir el següent encara que no tingui res a veure. Per això també tenia sentit editar-la en paper. Si no la vols llegir de principi a fi, almenys la fullejaràs. A més, el paper ajuda a sortir de la contaminació informativa del món digital.

Tant la Teresa-M. Sala com jo teníem molt clar que no podíem caure en el parany dels col·legues i de la gent afí. Si el que volíem era arribar al gran públic, havíem de pensar en experts que ens ajudessin a ampliar la nostra visió. Encara ara no sé del tot quines són les posicions polítiques, ni filosòfiques, ni de cap especialitat, dels membres de la redacció. Hem de mantenir aquesta heterogeneïtat. També hem procurat que hi hagués veus de diferents generacions. Aquesta barreja és important i no s’acostuma a cuidar. És ridícul que jo, per molt que tingui un currículum ultracontemporani, faci un article sobre el trap, que també l’escolto; cal una mirada des de dins que jo necessito, perquè, si no, no puc llegir un poema de la Raquel Santanera; ni un poema de la Maria Sevilla, sense conèixer les últimes tendències del rock.

La revista és tota en català però la part acadèmica acceptarà articles de totes les llengües romàniques i en anglès. Més que una revista double face, amb dues ànimes, acadèmica i divulgativa –que, compte, divulgatiu no és sinònim de banal, per molt que el risc sempre hi sigui–, prefereixo definir-la amb un terme més contemporani: és un combo. El monogràfic acadèmic volem que sigui molt llegible per a tothom. En el número 1, ho és claríssimament. També pels temes que volem tractar, que admeten enfocaments múltiples. El primer serà el riure; el segon, l’ombra, i el tercer, moviments de protesta.

Vaig venir per primer cop a Barcelona el 1986 convidat a casa d’unes amigues. Sortíem cada nit de festa i l’únic que recordo és que quan em despertava sentia parlar en català. Vaig tornar a Roma, i a la universitat, al passadís de filologia romànica, vaig veure un cartell en una porta que deia: “Lingua e letteratura catalana”. Quina casualitat! Tot d’una va sortir la lectora i em va dir: “T’interessa?” Vam anar a prendre un caputxino i em va deixar un llibre de Pere Calders. L’endemà ja estava fent classe amb ella. Des de finals del 1991 visc a Catalunya.