Les arts al món 2.0

El món ha canviat inequívocament. La col·lectivitat en què vivíem s’ha diluït en tan sols dues setmanes. Ens aterreix l’exterior, se’ns priva del contacte, hi ha qui diu que s’ha perdut aquell esperit intergeneracional que caracteritza les comunitats mediterrànies: la relació constant amb l’altre. Tot d’una ens hem convertit en policies dels nostres veïns, de tots aquells que no segueixen la norma restrictiva al més pur estil distopia Black mirror.

Aquest viure en la col·lectivitat, cada cop més esquinçat en veure’s sotmès a l’individualisme reclusiu del confinament, ens ha obert a tots nosaltres una nova visió de les arts. Les arts s’han posat al servei de l’usuari, subjectes com mai abans a un règim de disponibilitat constant. Les tenim totes: obres, publicacions, els programes sencers de les institucions. En definitiva, tots els seus coneixements. On els tenim? Al palmell de la mà, a sobre de l’escriptori.

Aquesta nova forma de passar els dies, distant, individual, higiènica, ens ha portat a tenir un tracte igual de distant i individual però al mateix temps aparentment proper amb l’art. I aquest és l’estat de la qüestió. Les institucions, en un afany terrible i gairebé maratonià per veure qui servia més continguts, qui fidelitzava visualitzacions i públics, han bolcat tot el que poden oferir-nos a les seves xarxes. De veritat necessitem aquesta relació amb els nostres museus? Fins fa pocs dies, tenien problemes per atreure’ns. I, tot i així, l’experiència espiritualment enriquidora, personal o col·lectiva, d’entrar en un museu i recórrer les seves sales, contemplar i digerir tot allò que ens presenta, no podrà mai ser superada, ni es podrà mai comparar, a l’estar a casa i viure-ho tot a través d’una pantalla, a través d’uns artefactes controlats pels nostres desitjos.

Heus aquí l’èxit d’aquest gir, el fet que podem dominar l’experiència, podem decidir què veiem i què no veiem, què aprovem o què deixem de banda. Potser els programes dissenyats fins ara no van ser capaços de treure’ns de la rutina, de fer-nos presents en els museus, d’habitar els seus espais. Però què passarà si tot el que tenen per proposar-nos es torna cada cop més digital i podem accedir-hi des de qualsevol lloc? Ja no ens caldrà anar-hi?

Aquestes noves formes de consum cultural virtual excessiu ens obliguen a viure la nostra vida a través de dispositius tecnològics que ens aparten de l’experiència sensorial i plaent amb la realitat i tot el que ens envolta. La pregunta és: calia tanta sobreinformació digital, tanta oferta individualista? És un canvi de model en què tot el que és digital és immediat i desmaterialitza la vivència real. Una mutació social que ens acaba de recloure en nosaltres mateixos.

Que no se’m mal interpreti. La presència dels museus a les xarxes és necessària perquè aquests canals estan dotats de possibilitats que no s’havien explorat mai. Però cal ser cautelós. El retrobament físic no es pot perdre. No hem de desistir de les ganes de ser presents en els seus espais, de la interacció dels nostres cossos en la contemplació de l’art. Podran continuar passant coses, fruit de l’atzar o del càlcul. Podrem veure com et miren els ulls d’un quadre i et genera preguntes o podrem entrar en una sala en què nosaltres serem, al cap i a la fi, l’experiència de l’art.

*Historiador i crític d’art