Un ‘weekend’ prop de l’estany

Agafo la N-II direcció al Pla de l’estany. L’abandono per prendre la C-66 que em conduirà a la capital, Banyoles. La ruta consisteix en un trajecte de 60 km que hauria de recórrer en uns cinquanta minuts llargs segons els càlculs del navegador del meu cotxe. Tinc cita amb el grup de rock Kitsch , en Lluís Costabella i en Joan Pairó, en actiu des de 1985. En Lluís, guitarrista i frontman de la banda, principal lletrista, ha perdut quasi bé tot el pèl que anys enrere s’havia cardat però conserva les ulleres rodones immenses de vidre de cul de got. He llegit en retalls de premsa que es “tracta d’una persona nerviosa, amb ganes de comunicar tota la càrrega d’emocions que porta a dins d’una manera atropelladora. Té molt clara la seva història, que és la música, i ho defensarà amb dents i ungles”. En Joan, baixista i creador d’algunes melodies i lletres, segueix lluint el cap esquilat al zero com a les fotografies de principis dels noranta. D’aquella fisonomia intimidatòria, ressalten uns ulls blaus intensos. És tímid i eixut. Tranquil. Meditarà les intervencions durant la meva curta estada mesurant les paraules en el llarg interviu. Quan sentencia és sec. Ho he comprovat a les entrevistes que he llegit. Ho confirmaré en directe. Desconcerta veure’l dalt d’un escenari on es transforma. Grimpa. Sua. Es torna un animal visceral posseït.

La fàbrica Haribo m’enuncia l’imminent arribada al meu destí. En altres ocasions, m’ha servit de senyal d’avís quan he pujat a la capital del Pla de l’estany per assistir a un concert de Kitsch. Avui però, m’he de trobar amb el duo. Hem quedat a casa del poeta de l’estirp del gran Poe. En Lluís practica l’escriptura automàtica. Em confessa que “si no fes música, em dedicaria a escriure relats. Les cançons són assimilables a contes curts que acabo vestint amb la música. Les lletres són poesies disfressades de cançons”. Quan Kitsch han adaptat un autor universal, la tria ha seguit la seva lògica. N’escullen un de la seva corda. De l’idolatrat Rimbaud van musicar el poema Le mal, un preludi visionari de la gran guerra. Les profecies semblen perennes perquè Europa segueix en crisis passats cent anys d’aquella barbàrie sagnant.

Avui ens coneixerem en persona i tots tres parlarem de la biografia de Kitsch en què estic treballant. Ens reunim al Santuari, l’estança de la casa natal dels Costabella on els avantpassats d’en Lluís mataven el porc per elaborar embotits que venien a la xarcuteria familiar. Ressonen crits d’animals esporuguits, endinsant-se en un viatge de no retorn. Aurora, hi ha un nen que plora, perquè porta un home amagat a dins. Aurora, és una dura prova, tastar la droga del desencís (Aurora). En aquest reducte, engega els seus projectes musicals. Envoltat dels discos que venera. I d’imatges de sants. Tota la casa n’és plena. En Lluís col·lecciona iconografia religiosa, com els canelobres que van vetllar al difunt Dalí. L’oncle d’en Lluís, rector de la catedral de Castelló d’Empúries, va oficiar l’enterrament del geni surrealista. Aquests són els dominis de la cançó homònima on assevera casa meva és un castell, m’hi faig, m’hi estic, hi dormo i hi visc. I quan és fosc, hi bec i oblido. És com una mare, jo menjo dins seu. M’hi retinc i avinc, és tot el que tinc. No hi ha lloc més invulnerable. Aquí, entre aquestes quatre parets històriques, neixen versos i composicions. Després d’enregistrar-les, amb l’ordinador i la consola del Santuari, l’escultor acabarà de donar forma a les gravacions.

M’acompanya a l’estudi de gravació localitzat en una vella nau del patí interior de l’habitatge. S’afegeix a la conversa en Joan. Segons les etapes que ha travessat el duet, un o altre ha hagut de tirar del carro, em confirmen a l’uníson. Compaginar feina, família i la seva passió, no és senzill. “Mai ens vam plantejar viure de la música. El país no va saber crear infraestructures adequades per professionalitzar-nos ni un circuit en els anys de l’explosió del rock català” “No pensàvem dir a tot que sí i claudicar. Respectem massa el nostre treball per vendre’ns”.

La intenció inicial d’aquell projecte nascut l’any de l’eclosió dels seus admirats The Cure i de l’aparició del seminal primer disc dels seus “bessons” escocesos The Jesus and Mary chain, era experimentar i gravar sense posar-se límits amb els estris rudimentaris que tenien al seu abast. La creativitat era la brúixola que els guiava. Els esforços van acabar desembocant en un “grup de rock, d’idiosincràsia punk (promulguem l’autogestió i la independència) que ofereix un ampli ventall estilístic resumit en un llibre d’estils eclèctic on s’hi pot trobar pop engalanat de guitarres cristal·lines, punk rock abrasiu i nerviüt i mitjos temps macerats pels anys de desconcerts”, com ens engalta en Joan. En aquesta nova etapa, Kitsch –nom proposat per en Lluís, llicenciat en Història de l’art, perquè creia que tothom podria pronunciar i entendre el concepte– decideixen cantar en català. “ Era el més aberrant que podíem fer, ningú ens escoltaria i podríem seguir treballant ignorats per tothom”. Amb la perspectiva dels anys, “cantar en la llengua materna era la forma més lògica i natural d’expressar-nos”. En Lluís em mostrarà el premi Flama de la llengua, atorgat al grup per la Mesa cívica de la llengua del Pla de l’Estany.

Les lletres són l’eix vertebrador de la seva obra, el que dona continuïtat al seu món, on parlen de l’altre costat del mirall, de les nostres pors i fòbies, dels clarobscurs de l’ànima. Emeten radiografies d’éssers convulsos.

El caràcter dels banyolins s’assimila al travertí, la roca sedimentària calcària que es forma a les aigües estancades del seu llac: tenen una personalitat forjada amb els segles, dirigida tel·lúricament per aquella cubeta d’aigua en forma octogonal. Fem un break. Anem a estirar les cames i airejar-nos un xic. Passegem al voltant de l’estany. Així anem fent gana. En Joan recorda la influència d’aquella immensa basa en la gestació d’una redacció de l’institut. Aquell text, es transformaria en tot un clàssic: Maleït divendres, on el protagonista reclama: “Jo vull morir ofegat a l’estany, cobert per la cendra i el delit del teu cos”. Temes introspectius. Miralls deformats que ens retornen imatges reals de monstruositats, com el fotograma de La nit del caçador, amb el cadàver de la Shelley Winters submergit en el fons d’un llac. Miralls trencats, com els que pintava la Rodoreda. “De què serveix mirar-me per dins un cop i un altre, si com les tristes aigües d’un llac reflecteixo impàvids les imatges...que he calcat” (Introspecció).

En aquell 1985, ja fa quasi trenta-cinc anys, en Joan i en Lluís aixequen una acta fundacional que no dista massa del Manifest groc d’en Dalí, Guasch i Montanyà datat el 1928. Es mostren igual de crítics, àcids i cínics amb l’establishment i la societat menestral catalana de mira’m però no em toquis i vigila el què diran. “El nostre far és la Factory de l’Andy Warhol capitanejat pel seu buc insígnia musical: The Velvet Underground. La llavor dels novaiorquesos es dissemina i arrela en els Doors, contagia els Stooges i infecta la Patti Smith fins que l’epidèmia arriba als fills de l’imperdible i al calaix de sastre de la New wave”. “Reelaborem amb una personalitat singular per poder bastir un discurs sonor propi”. Joan dixit.

Tornem a la casa. En Joan ens abandona. Compromisos familiars. Els pares es fan grans. Els budells s’han desvetllat amb l’exercici. En Lluís s’encarrega de preparar la teca. Només cal emplatar i escalfar. Tot està pensat i mil·limetrat per no perdre temps. Assegut davant la taula, segueixo els moviments del meu hoste per la seva cuina. Els ulls s’aturen en un quadre penjat a la paret, emmarcat i protegit per un vidre. Reconec la imatge. És l’obra que va crear l’artista banyolí Lluís Güell per il·lustrar el segon àlbum de Kitsch. En el collage hi apareixen alguns elements propis de l’orografia del país. Les muntanyes de Montserrat, bressol de la catalanitat. Un Sol representat per un ou ferrat. La barca d’en Lero, personatge mític de Banyoles que passejava amb la seva golondrina els seus passatgers per l’estany. I una botifarra, plat típic català i símbol que explica l’origen pagès de la nostra nació –i de les arrels genètiques dels mateixos components de Kitsch– com reflecteix en Jaume Vicens i Vives a la seva obra Notícia de Catalunya. Dinem i seguim fent-la petar.

Després de prendre cafè, en Joan es reincorpora a la conversa. Sortim a l’extens pati del darrera. En Lluís xuma una cigarreta que desprèn olor de vainilla. Tots tres repassem la discografia de Kitsch cronològicament. De sobte però, en Lluís arrenca a córrer. Es troba en baixa forma. Se’l veu poc àgil i lent. Persegueix el seu gos qui a la vegada dirigit per l’instint caçador, intenta atrapar un colom malalt o malferit d’una ala que li costa volar i que deambulava entre la malesa. “I com dos lleons tancats voltem l’habitació sense trobar enlloc un racó prou tranquil” (Persecució). Un retrat literari, no deixa de ser una mena de cacera.

El primer disc, havia de ser també l’últim. Perseguien un somni. Un altre objectiu per atrapar. “La nostra intenció era gravar-lo i tenir així una prova física del nostre treball i plegar”. Casualitats de la vida, la seva sortida al mercat l’any 1990 va coincidir amb la irrupció del fenomen del rock en català nascut a comarques, lluny del cap i casal que creia que cantar en català feia provincià, i se’n beneficiarà i els donarà cobertura mediàtica en els primers anys de vida discogràfica de Kitsch. “Érem el grup predilecte d’aquella generació que dirigia una televisió pública amateur encara a les beceroles”. El boom del rock en català abraça el període de la trilogia inicial dels de Banyoles per on deambulen pedòfils a pocs anys de sortir a la llum el cas del Raval i dels abusos en una escola de l’opus de Girona on havia estudiat en Lluís (Oració, el seu primer hit amb videoclip rodat per en Manel Huerga), presons mentals, encara que no ho sembli, no hi ha pitjor tortura, que pensar i pallassos que no fan riure a ningú, només la corda del trapezista oscil·la lligada al coll d’un home vell. Un oasis en el desert, segons els mitjans especialitzats on es mapegen adolescències amb crisis constants i es retraten outsiders perdedors diagnosticats d’un lleu autisme social.

Les relacions amb les discogràfiques sempre han anat malament, em comenten. “No ens fiem de ningú. Per aquesta raó hem tornat a l’autoedició”. “Us oblido tan fàcilment, com us he recordat, i un cop us he usat, us tiro / i us oblido tan fàcilment, com us he desitjat, i un cop n’he abusat, us tiro” (Abús). Són uns dissidents com ho prova la lletra de la cançó Crisis: “No cal ser feliç, només semblar-ho a estones, fer de la teva vida un conte cruel i pervers. Ser un rei a l’exili nostàlgic i ofès, l’últim descendent d’una raça oblidada, ser pare i ser mare de l’univers...”

El públic no ha respost. Són un grup minoritari amb uns seguidors fidels. La premsa especialitzada els ha menystingut passat el boom del rock català dels anys noranta del segle XX. Reputats periodistes els han definit com uns rara avis, o grup de culte o uns maleïts. Només una part del país bicèfal s’interessaria per algú que canta en la llengua vernacle. Si aquesta part de la població, de tarannà conservador, no té gens d’estima per artistes d’índole fosca perquè prefereixen propostes mainstream, poc arriscades, que practiquen el retrat costumista, un soft pop descafeïnat, difícilment la proposta de Kitsch podria quallar. Al regne unit serien uns ídols. “Només els sords hi veuen en el país dels cecs”, etziba sorneguerament en Joan. Són tossuts i tenaços. “Tenen una fe cega en ells mateixos”, van deixar escrit la premsa barcelonina a principis dels noranta. Eren l´únic grup d’aquella fornada –amb Umpah-Pah– que salvaven de la crema. “Només farem senyals de fum, per als qui encara hi vulguin veure” (Testament). A la ressenya del concert històric a Zeleste l’any 1992, al cor de la Rosa de foc, la intelligentsia de can fanga que s’expressava en castellà a les planes musicals de les revistes, va afirmar: “Han nascut petits, influenciats per un moviment musical de perdedors i s’han demarcat d’un fenomen social que els hauria pogut llençar a l’estrellat. Són una oferta atractiva per minories”.

No es van voler cremar ni vendre. Coherents i perfeccionistes. La vida de l’artista és la vida de l’equilibrista. La tornada d’aquest tema escrit i musicat per en Joan, seria un excel·lent epitafi per Kitsch. Els banyolins van arribar tard a la meva vida. Amb dotze anys, quan van aparèixer, no estava preparat per assimilar-los. Amb un background sonor i la vintena, era el moment adequat. No em van decebre. Sabia que m’agradarien després de recuperar revistes antigues d’un consumidor adolescent de rock en català. Modes passatgeres. Vacances va ser la primera peça que em va colpir. En Lluís explica que la cançó parla de la seva germana gran. Marxa a estudiar a Anglaterra. L’absència l’empeny a escriure. Jo interpretava el tema i me’l feia meu. Esbiaixat. Però en els dos casos parlàvem d’inventaris de solituds. I veig la ciutat petita, però tu, no hi ets. Acabava de perdre una amiga en un accident de trànsit. A través d’aquella lletra, se’m feia present.

Els poemes o contes sinistres de Kitsch són valents perquè parlen d’aquell costat fosc com les lletres d’en Lou Reed. De tot allò que per pudor no volem fer visible. Són asseveracions i declaracions rotundes, com aquesta: “He portat dol tots aquests anys, però era jo el qui es moria. I em sap molt de greu si t’he fet mal, però et puc jurar que no ho sentia. No és més incerta l’agressió, si qui et perdona és qui t’estima. Prou que ho estic penant pel món, menjant-me el fàstic que sentia” (Declaració). “Els cors ferits, crema’ls de pressa, enlaira’n el fum i apaga’n la cendra” (Cors).

Comença a fosquejar. He reservat habitació a la fonda Comas, com en altres ocasions quan hem vingut a Banyoles a concert. M’agafaré un entrepà en un bar per fer una queixalada ràpida a la mateixa cambra. Ens acomiadem. Mantindrem el contacte via mail. O mitjançant trucades. El cap em bull. No he fet servir la gravadora. Abans de concebre el son, haig d’abocar idees, frases, apunts damunt el paper. Els fonaments d’un esborrany. “Sovint no hi ha perquès, no hi ha favors, només uns quants porucs batecs del cor, recordant-nos feixucs a cada toc, que només som fets de pols animada” (Desdeny).

L’endemà matinaré. No he pogut passar per la llibreria l’Altell a perdre-m’hi una estona. Esmorzaré en el mateix bar on m’han servit el modest sopar. Aniré a buscar el cotxe. Posaré un disc d’ells. Arrencaré. Direcció a casa. Mentre els escolto de tornada, travessarà per la pissarra del cervell imatges, intervencions, fragments de premsa, que hauré d’encaixar i recosir com si fos un doctor Frankestein. Aviat faré reviure damunt el paper al veritable monstre de Banyoles.