Literatura refrescant
Al pic de l’estiu, val la pena recordar tot de novel·les ambientades en espais geogràfics gèlids que ens poden permetre alleugerir l’ambient i la imaginació
De novel·les policíaques d’autors nòrdics n’hi ha desenes i a la majoria hi fa fred
En plena canícula, té connotacions sadomasoquistes parlar d’escenes tòrrides de la literatura. I amb tòrrides no volem dir eròtiques, de novel·les per llegir amb una sola mà. Parlem de fragments com l’asfixiant de la platja de L’estranger, d’Albert Camús, la fugida de l’angoixant correccional de la Guaiana Francesa a Papillon, d’Henri Charrière, i, per posar un referent més actual, les vacances a la intempèrie, sota un sol abrasador, tot i que sigui Anglaterra, de Mur fantasma, de Sarah Moss, que acaba de publicar Angle.
Per tot plegat, dedicarem aquest espai a buscar una manera de refrescar el lector. No en sentit de temperatura corporal, però sí de la imaginació, que es podrà deixar endur per ambients gèlids, nevats, isolats, de lluita contra els elements hivernals.
Fa pocs mesos va aparèixer la novel·la El pes de la neu, del canadenc Christian Guay-Poliquin (en català a Periscopi amb traducció d’Anna Casassas i en castellà a Seix Barral, amb traducció de Luisa Lucuix), que narra com un jove ferit en un accident de trànsit ha de sobreviure al fred extrem en una localitat rural, amb l’ajut d’un vell murri i en una mena de cabana que no és de cap dels dos.
A més dels conflictes morals que l’autor hi aboca amb mestria, hi destaca el fred que aconsegueix transmetre al lector. Els personatges estan sols envoltats d’un gruix de neu que augmenta pàgina a pàgina. A partir d’un moment, sense llenya per alimentar el foc i, més tard, sense fusta del terra o dels mobles per consumir. Un fred, climatològic però sobretot ambiental, que també aconseguia fer palpable David Vann (Alaska, 1966) a Sukkwan Island, que va publicar Empúries el 2011, amb traducció de Francesc Rovira, i que va rebre el premi Llibreter.
Va ser el debut d’un autor que ha sabut mostrar la part salvatge de la seva Alaska natal. Una geografia d’una bellesa feréstega i freda, d’un fred que t’aïlla part de l’any. Encara més quan vols anar a tancar-te en una cabana, com fan els turmentats pare i fill protagonistes de l’obra, que vira cap a la banda salvatge, també, de l’ésser humà i de la natura.
I si toquem un tema com la foscor humana des del vessant més sanguinolent, tot combinat amb fredor ambiental, el primer que ve al cap és el noruec Jo Nesbo. La dotzena de thrillers protagonitzats pel seu famós personatge Harry Hole –en català, tots publicats per Proa– passen a Noruega i, per tant, hi fa fred. Potser un dels més explícits, en aquest sentit, és El ninot de neu.
De novel·les policíaques d’autors nòrdics n’hi ha desenes i a la majoria hi fa fred, així que deixarem la tria a les mans del lector, de clàssics moderns com Henning Mankell a autores de domestic noir com Camilla Läckberg, passant per Arnaldur Indridason, Karin Fossum, Liza Marklund, Arne Dahl i el duet de resolutius guionistes –i posteriors novel·listes– Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, entre molts altres. N’afegirem un pel títol: El invierno más largo (Roca), de Cecilia Ekbäck, ambientat a la Lapònia del 1917.
Un clàssic del fred
Lligat amb el 1917 i deixant els nòrdics, però sense perdre el nord, saltem a un clàssic com El doctor Jivago, del rus Boris Pasternak. Una obra amb un fons històric i polític de la Rússia de l’època de la revolució bolxevic, però sobretot un fresc humà sobre els canvis d’època i una gran història d’amor, tot i la molta neu que envolta la parella que al cinema van interpretar el 1965 Omar Sharif i Julie Christie, dirigits per David Lean i amb els paisatges nevats de Sòria disfressats de Sibèria.
Acostant-nos al fred més nostrat, podem parlar de la recent No hi ha llum sota la neu (Columna), de Jordi Llobregat, un thriller ambientat a l’estació d’esquí Vall de Beau, al Pirineu, amb un ofegat en una piscina gelada i una gran tempesta de neu a punt de descarregar. També hi tenen lloc assassinats, i a més rituals, entre la neu a El país dels crepuscles (Crims.cat), de Sebastià Bennasar, ambientada a la Vall de Boí.
Però no només de thrillers viu el lector, encara que sigui a l’estiu. Així que repassarem breument obres d’autors de renom en què la gelor és un personatge més, com a La tempesta de neu, de Lev Tolstoi (El Toll, amb traducció de Miquel Pérez); el relat Els morts, de James Joyce, del recull Dublinesos (Labutxaca, amb traducció de Joaquim Mallafrè), i la bella història d’amor a l’estil japonès País de nieve (Austral, amb traducció de César Durán), que va escriure el 1935 –tot i que no la va poder publicar fins al 1948– el premi Nobel de literatura Yasunari Kawabata.
