La bondat entesa com a mesura ètica

Tot just un any després de debutar amb la seva primera novel·la, Francesca, l’arquitecte, poeta i assagista Quim Español (Girona, 1945) publica la segona, El rai dels innocents, també a Edicions de 1984. Aquest és, però, un altre llibre, amb una altra trama i, sobretot, uns altres ambients. Si a Francesca l’escriptor abordava un entorn refinat per relatar l’assetjament de què era objecte una jove violinista, a El rai dels innocents s’endinsa en els barris marginals per retratar una “germandat de descartats”, encara que amb “la força dels cavalls ferits”, a través del professor de llengua i literatura d’un curs d’inserció per a adolescents que volen accedir a la Formació Professional. Entre els seus alumnes, hi ha David Castells, un noi ingenu i bondadós, un estoic, que aspira a esdevenir un expert ocellaire mentre tot el seu món s’ensorra al voltant.

S’ha dit que, amb aquesta novel·la, Quim Español assaja de respondre la pregunta sobre com pot subsistir una persona innocent en un entorn inhòspit, però també hi ha la possibilitat que plantegi un dubte invers: pot la innocència trasbalsar la vida dels altres? Khalid, el company algerià de l’escola, sentirà un respecte profund per l’enteresa del noi, sobretot després de passar per la vergonya d’haver-lo traït. El racionalista es rendeix a la bondat del càndid, que posa a prova els seus valors.“Jo entenc el gènere de la novel·la com una exploració moral de l’experiència humana”, diu l’escriptor, que va ser durant tres anys professor voluntari de matemàtiques en una escola com la que descriu el narrador, “només en part un alter ego meu”, aclareix. “Alguns d’aquests joves han arribat en pasteres o amagats als baixos d’un camió, però de tant en tant en trobes un que, al final de la classe, et ve a encaixar la mà per agrair-te la lliçó, o un altre que entra d’aprenent al Celler de Can Roca i acaba sent finalista d’un concurs estatal de pastisseria”, recorda Quim Español, que no ha volgut identificar la perifèria de la “ciutat mitjana” per on es mouen els seus personatges, que podrien ser, ben mirat, de qualsevol lloc on s’hi concentrin immigració, misèria, desafecte i burocràcia, aquella “roca granítica d’un planeta mort”.

“Soc poc optimista sobre el seu destí”, admet, i el mateix títol de la novel·la, que remet al rai de la Medusa, ja prefigura el naufragi, encara que el travessin “fils d’esperança”. La mateixa innocència, no aquella una mica despòtica dels infants, sinó la de qui “manté la candidesa després del patiment”, n’és un, en adoptar formes properes a la integritat i el coratge, enfront dels que pensen, com el narrador, que “és un luxe que sovint no et pots permetre”.

Tot i que el El rai dels innocents (es presenta dimecres 23 a l’Auditori Viader de Girona, a les 19.30 h, i el dia 29, a l’Alibri de Barcelona) és lluny dels autors que admira, de Sterne a Proust i Kundera, Español, que es declara “un obsés de la forma”, se sent igualment atret per la novel·la com a artifici: “Com més hi entro, més complexa la trobo. És com un organisme viu, on cada mecanisme té la seva lògica, però també és adaptable, es transforma, i no és acabat del tot.” En aquest sentit, rebutja la idea de “novel·la rodona” i s’inclina més aviat per una de “rugosa”, que doni marge al lector. Tot i provenir de la poesia, se sent atret per “l’instint de narrar”, per la “imminència d’una revelació que potser no s’arriba a produir, com ja apuntava Borges”, encara que continuï perplex per la seva concreció, que potser no és altra cosa, com ho va esquematitzar Nabokov, que una prosa llisa amb esclats d’intensitat, aquell “bla, bla, bla, onada poètica; bla, bla, bla, punt culminant; bla, bla, bla, tornada a l’origen”.