Dos tigres i un gatet

Retornar a L’Auditori desperta sentiments contradictoris. Per un costat, l’alegria de poder anar a un espai habitual per a la música i, per un altre, haver de qüestionar massa coses. A diferència del Palau, l’estiu en aquella casa no ha tingut cap programació extraordinària per incentivar l’activitat dels nostres músics. En absència d’unes directrius culturals de la missió i la funció públiques d’aquest equipament, s’ha iniciat la temporada amb una petita biennal de quartets de corda, una fórmula prou coneguda per tots els melòmans, però que, molt ens sembla, en el nostre país ha sigut una nova manera d’ordenar l’anòmala relació del Quartet Casals amb l’equipament d’on la formació és resident habitual i única en la temporada de música de cambra. A diferència, posem per cas, de la biennal de París, enguany amb la participació de 21 quartets, aquí parlem de 7 quartets en vuit concerts, dels quals tres han sigut amb el Casals. Això, evidentment, és un indicador que no ha de fer res més que assenyalar-nos una direcció d’on som i cap on cal anar. Però divendres vam gaudir de la doble actuació del Marmen Quartet, guanyador l’any passat del Bordeaux International String Quartet Competition, i de l’extraordinari Diotima Quartet. El suggerent Quatuor de Debussy va iniciar el concert, en què el més destacat fou el seu Andantino. Sorprenentment es va prosseguir amb l’estrena mundial de Luis Codera Puzo Code is poetry on i, sense negar el valor o no de la proposta, va quedar com un gatet al costat de tigres. Uns tigres amb urpes. Poderós com ho va ser el Quartet núm. 1, Sz 40 de Bartók amb una interpretació antològica dels Diotima Quartet.