Llibres

La postguerra i el perdó dels pecats

Josep Pla o la vitalitat
Autor:
Xavier Febrés
Editorial:
Pòrtic
Gènere:
Assaig. Premi Carles Rahola d’Assaig 2020
Pàgines:
192
Preu:
17,50 €
Biografia literària de l’escriptor Josep Pla.

El llibre Viaje en autobús apareixia en un moment en què parlar de moltes coses quedava exclòs. Constituïa una elegia de la quotidianitat, sens dubte costumista i irònica, però també clarament devastada. Proveït amb l’obligatori salconduit per desplaçar-se d’un lloc a l’altre, convertia els vacil·lants cotxes de línia o els trens de l’època en escenari de la societat real que Pla es dedicava a auscultar. Hi combinava, com era el seu consolidat estil, l’agudesa de l’observació amb una radical senzillesa de to, sempre amb la lliçó stendhaliana ben apresa, la qual contrastava amb el triomfal llenguatge oficialista.

Dionisio Ridruejo va opinar: “Su ‘Viaje en autobús’ fue uno de los libros de conjuro o desmitificación del ambiente retórico más eficaces de la postguerra”. De la mateixa manera, Camilo José Cela va posar una cita d’aquest llibre de Pla al començament del capítol X del seu Viaje a la Alcarria, del 1948 (capítol titulat, per cert, “Un viaje en autobús”).

[...]

Una de les gràcies del Viaje a pie o del Viaje en autobús era el castellà impostat que hi utilitzava, amb voluntat de subratllar que traduïa mentalment del català, sense intenció de dominar el castellà literari ni de practicar un bilingüisme equidistant en la seva producció, encara que una gran part l’escrigués aleshores en castellà. Per això es pot considerar més autèntica la versió original castellana que no la traducció incorporada més endavant al volum Els pagesos de l’Obra Completa. Aleshores no dubtava a escriure expressions com “más que un fuego no quemaría”, “escuchar como quien oye llover”, “a callar y a la jaula”, “su mal no quiere ruido” o “había para alquilar sillas”.

En un article escrit en castellà al setmanari Destino el 1957 (posteriorment traduït al volum 36, Per passar l’estona, de l’Obra Completa), Pla puntualitzaria: “Enric Badosa, que és un observador amatent i objectiu del moviment literari en els moments presents, ha escrit a El Noticiero Universal un article molt curiós titulat “Josep Pla y la peripecia del bilingüismo” [...] De la lectura de l’article del senyor Badosa es desprèn que jo sóc –objectivament parlant– un bilingüista [...] El bilingüisme és una tragèdia. El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postulo la necessitat –la necessitat absoluta– que la gent (qui sigui) escrigui d’acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d’Estat, del que sigui. Creure que es pot sortejar aquesta exigència amb habilitats –el que el senyor Badosa anomena peripècies– és un error i, probablement, és el camí més directe per a perdre la vida. Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat –en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies–, que ja és prou difícil, ardu, escriure” (36, 178).

De fet havia debutat en castellà l’any 1921 en el periodisme, i aleshores ja precisava: “Yo escribo siempre en castellano porque las circunstancias impiden que escriba en mi lengua. A la punta de la pluma me vienen constantemente giros casticistas y palabras muy doradas y bonitas pero completamente muertas en el diálogo. Yo les cierro el paso a estos escombros y generalmente resuelvo la dificultad traduciendo literalmente del catalán”.

La venda dels llibres en català de Pla editats abans de la guerra havia quedat prohibida. Fins al 1949 la censura no va aixecar la prohibició d’una reedició de Coses vistes preparada per l’editorial Selecta. En canvi, dintre de la lògica secreta d’aquells serveis de control, havien autoritzat el 1946 una reedició en català del Viatge a Catalunya a l’editorial Destino (el seu últim llibre publicat en català abans de la guerra) i el Cadaqués de l’any 1947, el seu primer llibre en català de nova factura de la postguerra, a l’editorial Joventut.

La censura afectava igualment els llibres en castellà, fins a l’extrem de prohibir el 1942 unes Obras Completas de Baroja, fet al qual Pla va al·ludir amb la delicadesa necessària. A la seva columna de Destino, el 12 de desembre d’aquell any defensava Baroja i parlava de “causas que impiden la publicación de algunos de sus libros”. En canvi ell va aconseguir passar per ull i publicar, no sense dificultats, tres llibres nous en castellà aquell any 1942: Las ciudades del mar, Viaje en autobús i Humor honesto y vago. Tots tres eren, en part, recopilacions d’articles apareguts a Destino a partir del 1940. Més endavant, el Viaje a pie del 1949 coincidiria amb l’autorització del nou Coses vistes en català, com si vingués a tancar el cicle obert pel primer Viaje en autobús.

Al pròleg de la reedició autoritzada en català l’any 1946 del Viatge a Catalunya, escrivia: “I ara vull fer una petita confessió, que, per tenir una plena publicitat, és com si fos feta davant notari. L’edició d’aquest volum em fa gràcia perquè podria, i espero que podrà ésser, l’inici de la publicació, en català, de tots els meus llibres. Havent estat concebuts, pensats i escrits en la meva llengua, encara que alguns hagin sortit, primer, en altres, és natural que la seva edició bàsica sigui la de la llengua en què foren inicialment elaborats”.

Josep Pla es va convertir des del primer moment en militant de la represa del català en la literatura, com a contrapès a la seva camboniana col·laboració durant la Guerra Civil amb aquells que van voler eliminar aquesta llengua de la vida pública. Va ser la seva manera de “comprendre la postguerra”, en una època que una part de la burgesia catalana havia descobert de cop que “hablar castellano hace más fino”.

Quan l’agost del 1965 Baltasar Porcel li va fer la llarga entrevista per a la revista Serra d’Or, Pla parlava de la capacitat de comprendre la postguerra en contraposició amb Sagarra. L’entrevistador li preguntava: “Amb en Sagarra sou segurament l’únic veritable professional que la nostra literatura ha tingut en el darrer quart de segle. Al marge de les raons del moment històric, d’altra banda prou importants, a què creieu que es deu aquest divorci escriptor català-gran públic? Si n’hi ha hagut dos, podria haver-n’hi quinze, potser...”.

Josep Pla contestava: “He estat, sóc, un professional, en efecte. Sagarra, també. Crec que no hi pot haver literatura sense un professionalisme. Humanament, Sagarra és important. És la primera persona d’educació jesuítica d’aquest país que ha escrit en un llenguatge planer, intel·ligible. Però Sagarra volgué fer la vida del ric i es defensà amb l’oportunisme. Jo he estat al revés: la meva vida social és pobríssima. He preferit de fer una vida de solitari que sacrificar la mediocritat de la passió literària a qualsevol estupidesa social. Abans de la Guerra Civil, Sagarra tingué una popularitat immensa. Després, molt menys per les raons que acabo de dir: no comprengué aquesta postguerra per falta de curiositat”. L’“affaire Pla versus Sagarra” esclataria el 1961, com veurem més endavant.

Xavier Febrés

Xavier Febrés

Periodista. Ha publicat llibres de viatges, biografies, reportatges i dietaris. Destaquen els seus estudis sobre Josep Pla, l’últim dels quals és ‘Josep Pla. Sis amics i una amant’ (2019).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia