Cinema

Crítica

Cinema

Les ferides que mai cicatritzen

Marques-Marcet sap jugar entre la ficció i el documental

La primera imatge de La mort de Guillem, de Carlos Marques-Marcet, ens mostra un locutor de televisió que ens anuncia l’aparició del president Carlos Arias Navarro. Som al final del franquisme, quan s’obren les portes de la transició. La imatge d’arxiu no triga a barrejar-se amb altres documents de finals dels anys setanta que no són una simple il·lustració sinó l’evidència que la transició política és el problema central que ens cal observar per entendre els fets. La suposada baralla que va culminar amb l’assassinat de Guillem Agulló per part d’un grup de neonazis no va tenir lloc durant la transició, sinó l’any 1993, poc després de la Barcelona Olímpica. Són fets que varen passar en un moment en què l’esperit de la transició s’havia instal·lat dins la societat espanyola i en què, en aparença, semblava que hi havia una certa treva política. A la Generalitat Valenciana governava el socialista Joan Lerma. Eren uns anys en què tot allò que s’havia silenciat al voltant del franquisme començava a mostrar les debilitats d’un règim polític, en què la repressió continuava present. Era el temps en què el País Valencià estava a punt de passar del roig al blau i en què l’extrema dreta racista podia moure’s amb comoditat, sota les mirades benvolents d’uns jutges i policies que vivien d’un passat que no volien canviar. Tots aquests fets converteixen l’assassinat de Guillem Agulló en premonitori d’alguna cosa, en un pròleg necessari per entendre moltes coses del nostre present.

L’historiador i filòsof Tzvetan Todorov considerava que la història, més enllà d’un saber sobre el passat, és també un mirall on es veuen reflectits els forats, les absències i els silencis. La història acaba mostrant allò que s’ha amagat. Carlos Marques-Marcet és conscient d’aquesta hipòtesi i no vol convertir La mort de Guillem en una pel·lícula més de denúncia d’una injustícia judicial i política. La seva crònica va un xic més enllà, sense obviar l’afany d’acusació contra tot un sistema. La mort de Guillem no és només un acte honrat de treure a la llum els forats que es varen amagar. Ni és només una mirada unilateral al voltant de les tergiversacions d’una justícia que emparava la ultradreta i odiava la lluita antixenòfoba. La pel·lícula és també una reflexió sobre com la política genera dolor i com la construcció de determinats relats oficials obre unes ferides que no poden cicatritzar.

La clau de la troballa radica en l’habilitat amb què Carlos Marques-Marcet sap jugar entre la ficció i el documental. Hi ha uns actors que reconstrueixen uns fets, configuren uns personatges i donen forma a les ferides familiars. A mesura que la pel·lícula avança veiem com l’assassinat de Guillem Agulló desgasta i arruïna els seus pares, que veuen amb impotència com el sistema judicial no resol absolutament res i com la veritat mai serà revelada perquè pot fer mal. Al costat de la ficció veiem molts documents de l’època. Veiem els pares i germans reals de Guillem Agulló en imatges dels noticiaris provinents del Canal 9 i d’altres mitjans. També hi ha altres documents que contextualitzen el moment. Així, quan el judici està a punt de començar, Eduardo Zaplana era nomenat president de la Generalitat Valenciana i Rita Barberà, alcaldessa de València. El blau havia guanyat i la seva victòria revelava com la dreta corrupta tolerava i protegia un feixisme que estava en el cor de la societat. En cap moment Marques-Marcet juga a les descàrregues sentimentals pròpies del cinema de denúncia. En alguns moments pot ser delicadament cruel mostrant el cinisme de la justícia, com quan a una testimoni se l’obliga a cantar el Cara al sol per comprovar que va escoltar bé l’himne que cantaven els assassins d’en Guillem. La pel·lícula apunta amb intel·ligència moltes coses que no acaben de ser explícites però que quan s’observen de prop ens diuen molt sobre com un ranci i atàvic franquisme pervivia als anys noranta i encara no s’ha resignat a marxar.

La mort de Guillem
Director: Carlos Marques-Marcet
Intèrprets: Pablo Molinero, Gloria March, Jany Collado
2020


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona