La prova del temps

Irene Vallejo (Saragossa, 1979) ha fet diana amb l’assaig L’infinit dins d’un jonc. La invenció dels llibres al món antic (Columna): ha aconseguit el difícil boca-orella i trenta traduccions arreu del món. Amb la base de la cultura clàssica de Grècia i Roma, Vallejo ha plantejat un recorregut per la vida del llibre, que, tal com ens diuen els seus editors, és “un invent perquè les paraules poguessin viatjar per l’espai i el temps”. “La història de la seva fabricació, de tots els tipus que hem assajat al llarg de gairebé trenta segles: llibres de fum, de pedra, d’argila, de joncs, de seda, de pell, d’arbres i, els últims d’arribar, de plàstic i de llum.”

La utilització de Grècia i Roma és sempre un motiu d’interès per a les cultures civilitzades, per al públic rigorós i per al disposat a buscar l’amenitat. D’exemples anteriors, en trobaríem a cabassos, com és el cas d’Història de Roma, d’Indro Montanelli; el fascinant Las costumbres y el amor en la antigua Roma, d’Herbert Lewandowski, i infinitat d’assajos i llibres històrics, com ara els de Ferdinand Gregorovius i l’incansable divulgador mallorquí Carlos García Gual. Per què l’èxit extraordinari d’Irene Vallejo? El secret rau en el fet d’unir els clàssics amb el vertiginós món contemporani, connectant-los amb debats actuals: Aristòfanes i els processos judicials contra humoristes, Safo i la veu literària de les dones, Titus Livi i el fenomen fan, Sèneca i la postveritat...: “Aquest llibre és una fabulosa aventura col·lectiva protagonitzada per milers de persones que, al llarg del temps, han fet possibles i han protegit els llibres: narradors orals, escribes, il·luminadors, traductors, venedors ambulants, mestres, savis, espies, rebels, monges, esclaus, aventurers… Lectors en paisatges de muntanya i a la vora del mar, en capitals on l’energia es concentra i en els llocs més apartats on el saber es refugia en temps de caos. Gent normal i corrent de qui en molts casos la història no registra els noms; aquests salvadors de llibres són els autèntics protagonistes d’aquest assaig.”

En el pròleg de L’infinit dins d’un jonc, Vallejo explicita la seva aventura: “No oblidem que el llibre ha estat el nostre aliat, des de fa molts segles, en una guerra que no registren els manuals d’història. La lluita per preservar les nostres creacions valuoses: les paraules, que són amb prou feines una alenada d’aire; les ficcions que inventem per donar sentit al caos i sobreviure-hi; els coneixements veritables, falsos i sempre provisionals que anem gratant a la roca dura de la nostra ignorància. Per això vaig decidir submergir-me en aquesta investigació. Al principi de tot, hi va haver preguntes, moltíssimes preguntes: quan van aparèixer els llibres? Quina és la història secreta dels esforços per multiplicar-los o aniquilar-los? Què es va perdre pel camí, i què s’ha salvat? Per què alguns s’han convertit en clàssics? Quantes baixes han causat les dents del temps, les ungles del foc, el verí de l’aigua? Quins llibres han estat cremats amb ira, quins llibres s’han copiat de manera més apassionada? Els mateixos?”

Doctorada en filologia clàssica, Vallejo col·labora fa anys en diaris com El Heraldo de Aragón i El País. Aquesta vinculació periodística li ha servit per actualitzar moltes de les llegendes i anècdotes dels grans historiadors i pensadors clàssics per acostar-les i mostrar la seva actualitat absoluta, fins i tot excessiva. El resultat, però, és ben engrescador, perquè va filtrant la superposició de veus que és la història. Per exemple, en el capítol vinculat a Alexandria, no es pot estar de dur-nos el fascinant quartet de Lawrence Durrell sense idolatria: “Els personatges d’El quartet d’Alexandria, Justine, Darley i, sobretot, Balthazar, que afirma haver-lo conegut, recorden constantment Kavafis, «el vell poeta de la ciutat». Al mateix temps, les quatre novel·les de Lawrence Durrell, un d’aquells anglesos asfixiats pel puritanisme i el clima del seu país, amplien la ressonància eròtica i literària del mite alexandrí. Durrell va conèixer la ciutat en els anys turbulents de la Segona Guerra Mundial, quan Egipte estava ocupat per tropes britàniques i era un niu d’espionatge, conspiracions i, com sempre, plaers. Ningú no ha descrit amb més precisió els colors i les sensacions físiques que despertava Alexandria. El silenci escruixidor i el cel alt de l’estiu. Els dies calcinats.” Les referències són constants en aquest llibre, que actua de puzle metòdic o heterodox a través de les lectures de l’autora. En conjunt, és un fresc de la nostra cultura, que refresca i sovint vivifica i actualitza la repressió i la intransigència dels polítics, l’abús de poder.

Sempre ho fa d’una manera divertida, com si ens estigués llegint un conte, més com un amic que com un professor: “El llibre ha superat la prova del temps, ha demostrat que és un corredor de fons. Cada vegada que ens hem despertat del somni de les nostres revolucions o del malson de les nostres catàstrofes humanes, el llibre continuava allà, intacte. Tal com diu Umberto Eco, pertany a la mateixa categoria que la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop inventats, no es pot fer res millor.”