Un bon capellà fals

Internat en un reformatori de la ultracatòlica Polònia, el jove Daniel vol convertir-se en sacerdot: en la fe reconeix la possibilitat de sentir-se perdonat i de transformar-se. El capellà del centre, però, li diu que cap seminari l’admetrà: l’Església no perdona. Tampoc la societat, que estigmatitza Daniel, que està de camí cap a una serradora on, en llibertat provisional, ha de seguir la seva rehabilitació. No hi arribarà, però, perquè una sèrie de casualitats i equívocs fan que pugui convertir-se en el pare Tomasz. Aquest és el plantejament de Corpus Christi, interessantíssim film de Jan Komassa.

El cas és que, substituint el vicari malalt d’un poble, Daniel exerceix com a capellà sense conèixer, i per tant seguir, els rituals, però per això mateix es fa pròxim als feligresos amb sermons improvisats que parlen del reconeixement de les febleses pròpies, així com de la necessitat de la comprensió i del perdó. La seva actitud incideix en una població marcada pel trauma causat per un accident en què van morir uns joves i de què es culpabilitza el conductor que va xocar amb ells suposant-lo borratxo. D’aquí, vol donar al conductor la sepultura que va negar-li el vicari i fa posar en qüestió als qui, condemnant el culpable, exclouen la vídua.

No es converteix en cap sant, cosa que ho fa més interessant, però exercint una impostura treu el millor d’ell mateix induint-hi els altres. El fals capellà posa en evidència una religió fossilitzada, sense humanitat, i un sistema penitenciari que no afavoreix cap rehabilitació real. Amb un excel·lent actor protagonista, Bartosz Bielinia, Komassa aporta un film intrigant, incisiu i complex que fa pensar.