Cinema

DESIRÉE DE FEZ

PERIODISTA I CRÍTICA DE CINEMA

“Ara tinc recursos per gestionar les pors”

El confinament no em va generar noves pors sinó que em va intensificar les que ja tenia: por a la mort, a la pèrdua, a emmalaltir...
Veure-les projectades a la pantalla et permet una distància, estudiar-les, analitzar-les i entendre-les per enfrontar-t’hi

Tots tenim por. Més ben dit, pors. I Desirée de Fez (Barcelona, 1977) confessa que en té moltes. Ho fa obrint-se a la intimitat més profunda i nodrint-ho de referents cinematogràfics del gènere que més l’ha marcada, el del terror, a través d’un assaig titulat Reina del grito. Un viaje por los miedos femeninos ( Blackie Books , 2020). El fet de tenir por de caminar sola pel carrer de nit, la por al desig, al propi cos i al dels altres, por a fer-se gran, a fracassar com a mare, a la pèrdua, a no estar a l’altura... Tot ho teixeix amb un fil i agulla precisa i en surt un vestit literari que ja voldria la seva estimada Isabelle Adjani substituir-lo per aquell blau intens que lluïa a La possessió, referència constant i influent que apareix al llibre.

T’obres molt en l’aspecte íntim. Què et va impulsar a escriure’l així?
Fa temps que tenia la idea de fer un llibre sobre el cinema de terror fet per dones, centrat en aquesta nova onada que ha emergit. D’una altra banda, de forma més íntima, també tenia la necessitat de parlar de les meves pors; escriure sobre la por. Soc patològicament poruga, i en els últims anys de la meva vida s’ha intensificat. Han estat anys complicats en què m’han passat coses molt maques, com el naixement dels meus dos fills, però també la mort sobtada del meu pare. També em va afectar la caiguda en picat de la nostra professió, que ve d’abans de la Covid, fins a qüestionar-me la meva pròpia identitat professional: “Quin paper jugo jo, com m’adapto als nous temps...” Pors que confluïen. Amb aquestes dues idees en paral·lel, vaig consultar un escriptor amic meu, Miqui Otero, que em va preguntar quin llibre voldria escriure. Tenia clar que no volia fer l’enèsim monogràfic de cinema que ni jo ara voldria llegir. Escriure sobre la por, li vaig respondre. “Doncs llança-t’hi!”, em va animar. I és així que el llibre va sorgir d’una necessitat meva, no per encàrrec com tan sovint hem de fer, i es va concebre de forma orgànica.
La teva vida sembla una constant lluita per superar pors. Vius atemorida?
Sí, tinc moltes pors. Molts em pregunten si ha estat terapèutic escriure el llibre. He acabat el llibre amb les mateixes pors. Però sí que és veritat que he descobert, a través del cinema que m’interessava últimament, el fet per dones, fins a quin punt soc conscient de les pors, la fragilitat i dels recursos que tinc per conviure amb ells, gestionar-los perquè no em paralitzin. Ha sigut com una catarsi i un aprenentatge del jo. Saber que entre les eines hi ha la meva família, les amigues, i sobretot el cinema de terror.
Un cinema de terror que t’ha ajudat a superar les diferents etapes de la vida, com una mena de flotador vital?
M’ha donat respostes. Sí que és veritat que m’ha generat moltes de les pors que tinc, que s’han accentuat a la pantalla, però també m’ha donat recursos per enfrontar-m’hi. Si les veus projectades a la pantalla et permet una distància, estudiar-les, analitzar-les i entendre-les. No vol dir que el que veus projectat sigui exactament el que pateixes tu, però et pot donar claus per superar-ho. Al capítol de L’exorcista, parlo de la por de fracassar com a mare. Jo pensava que pel simple fet de ser mare, per art de màgia apareixien els recursos per resoldre qualsevol dubte per exercir com a tal, i més sent mare gran; però de cop i volta, quan em vaig veure que hi havia tantes coses que no entenia, que no sabia ni com explicar-ho i, per tant, no m’ho podien resoldre els metges ni els familiars..., però al film entenia més l’estupor i desconcert d’aquella mare que no tenia prou recursos per manejar una situació extraordinària, com la que pateix la seva filla Regan. La identificació és en l’aspecte emocional i em donava claus per a allò que em passava: una lluita constant entre no saber res i estar alerta perquè no se’t mengin.
D’on sorgeix aquesta passió pel gènere?
En la infància. Crec, i així ho explico, en l’episodi de la cinta de VHS de La profecia encallada al vídeo i que em passo tres dies sense entrar al menjador. Era una por sobre quelcom que no havia vist i curiositat pel terror. Suposo que el que m’agrada del gènere és que està molt viu, obert a l’experiment, és atrevit i en el qual es permeten més coses. També és el que em provoca emocions més directes, emocionals i físiques [es va desmaiar en sortir de veure Trouble every day (2001)], i que més pòsit et deixa. I, com explico al llibre, els recursos i eines que hi trobo per entendre el perquè soc tan poruga i tinc tants sentiments de culpa.
També fas una reivindicació d’un gènere no prou reconegut encara.
Sempre ha tingut un estigma. Fins i tot quan un gran director el tracta sembla que hagi de buscar una justificació per fer-ho i una necessitat d’argumentar-ho. Les pel·lícules que em servien per parlar de les meves pors sortien de forma orgànica. Per exemple quan parlo de la pèrdua no hi podia faltar Babadook (2014). Tot sense cap llista prèvia i evitant fer un catàleg de por-pel·lícula. També d’una forma molt natural he detectat que si bé començo fent referència a obres fetes per homes, al final del llibre són més les realitzades per dones. No era cap pla premeditat, com tampoc que encara que parli de pel·lícules d’homes acabo parlant més de les actrius que hi surten o de les guionistes, que són allà presents.
Amb el subtítol del llibre ja s’intueix aquesta reivindicació femenina.
Hi ha hagut un canvi brutal. És veritat que les dones han tingut una importància increïble en la literatura i el cinema de terror. Tanta, que seria impossible entendre el gènere sense parlar-ne. És així! En l’última dècada, però, apareix una generació de directores de cinema, i això no és tan habitual. La proporció fins ara era ridícula. Ara, fent terror no s’havia vist. Al llibre les destaco i quasi totes les pel·lis parteixen de l’experiència personal, parlen de com d’extremadament conscients som de les coses que ens passen, de la teva fragilitat i vulnerabilitat, i en el meu cas això et dona una força increïble. En una entrevista que vaig fer a Karyn Kusama, la directora de The invitation, ja em va rectificar que no es tracta d’una confluència temàtica, sinó d’això que et deia de com som extremadament conscients d’aquesta vulnerabilitat i com posem els recursos per continuar vivint. Aquests és el tema que les vertebra.
Com a crítica de cinema, sempre has estat envoltada d’homes. Com a anècdota, dius que Tarantino et va anomenar com “la primera crítica del gènere al món”.
Sí, va ser graciós. Va ser quan em van presentar a Greg Nicotero de The walking dead com “l’única crítica de cinema de terror que hi ha a l’Estat”. Però no era veritat; n’hi ha d’altres a qui jo sempre he seguit i admirat, i em vaig sentir avergonyida. A la nit això es va magnificar quan en una festa Nicotero em va presentar Tarantino com “l’única crítica de terror del món”. És obvi que Tarantino, que ho sap tot i de tot, no hauria acceptat això fent un cafè i hauria dit “estàs fatal”, però en aquell moment, imbuït per la masculinitat del context, li va seguir la veta i em van, d’alguna manera, apadrinar amb aquella etiqueta diguem-ne exòtica, que en aquell moment no em va molestar però que després, ja a l’anar a dormir, vaig reaccionar amb estranyesa pel que havia passat. Aleshores tenia més ceguesa, i és veritat que amb el temps hi ha hagut una evolució de la pròpia societat i ho veiem tot diferent, tant els homes com les dones.
I no tens por a relatar tanta intimitat?
He explicat moltes coses de mi de tipus emocional: com encaro les pors, l’evolució de les pors, femenines i universals... Crec que hem canviat com a generació, com el fet d’anar sol pel carrer, que, com em dius, a tu també et passava de petit. Mai havia tingut l’impuls de preguntar a la meva mare per què he de tenir aquesta sensació. Veient Una chica vuelve a casa sola de noche, d’Ana Lily Amirpour (2014), hi ha el clic. Les mares van fer-ho el millor possible, però ara que hem heretat aquesta por, hi afegim el perquè. Als fills i filles els diem que intentin no tornar sols a casa perquè tal i tal. Advertim però acompanyem una explicació del perquè. Sí que és veritat que exposo reflexions profundes, però no com a anecdotari d’intimitats. Volia que cada episodi de la meva vida, professional, vital, sentimental, familiar... fos detonant d’una reflexió. No soc ningú, cap personatge públic, d’aquí l’esforç perquè tot detall personal vingui acompanyat d’una idea. Quan acabes el llibre, oi que dels meus fills només en saps el nom?
D’on ve l’estima a les ‘scream queens’?
El cinema tradicionalment ha estat masculí i en ocasions masclista. Tots els gèneres són complexos i te trobes de tot, però sí que el de terror ha estat molt masculí. Per mi, la idea de la scream queen, la dona que crida, la volia capgirar, en el sentit que tradicionalment es creu que crida de por com a víctima, perquè li faran alguna cosa terrible. Jo prefereixo destacar el poder que té, com a cridanera, en un moment donat, quan esdevé clau i tot esclata: té l’oportunitat de cridar amb totes les forces i acaparar el protagonisme, que tothom estigui pendent d’ella i aleshores deixa anar el seu enuig. Això és el que em falta en el dia a dia: la possibilitat de quan estàs fins al capdamunt, t’han maltractat al màxim o creus que simplement tens la necessitat d’explicar allò que t’incomoda, tinguis la capacitat de frenar-ho tot i projectar amb totes les forces allò que vols explicar. I si no és tan víctima i en aquell moment vols deixar el segon pla per explicar allò que li passa i passar a ser la protagonista? M’encanta el títol del meu llibre!
De totes les pors que exposes, no hi surt la por a la pandèmia. Ho vas valorar?
I tant! Vaig escriure el llibre durant el confinament, no pas cronològicament. El confinament no em va generar noves pors sinó que em va intensificar les que ja tenia: la por a la mort, a la pèrdua, a emmalaltir... A mi la pandèmia em va anar bé en el sentit creatiu perquè em va generar un estat d’ànim ideal per explicar coses que potser no hauria pogut fer en un altre moment. Però no fins al punt de dedicar-hi un capítol. Què, sobre Contagi (2011)? Una pel·li que sí que estaria bé seria She dies tomorrow, d’Amy Seimetz (2020), sobre una dona que s’obsessiona que morirà l’endemà i a tothom amb qui parla li transmet la mateixa percepció, com un virus. Del que tracta és sobre ser conscient de la teva neurosi i ansietat.
Hi ha algun capítol concret que t’hagi resultat difícil d’escriure?
Un dels més difícils va ser el de La possessió, centrat en les relacions sentimentals. Tot el llibre gira al seu entorn, és el que jo tenia al cap i que em defineix. D’allà parteixen tots els textos que l’envolten, encara que no fos el primer que vaig escriure. Soc molt crítica amb el que faig, però quan el vaig tenir escrit, no és que pensés que fos bo, sinó que per primera vegada havia aconseguit posar en paraules allò que volia explicar.
Realment és un capítol potent. Hi parles d’una pel·lícula que tampoc et va agradar tant.
M’agrada molt aquesta idea que les pel·lis, com nosaltres, estan vives. No és el mateix veure un film quan tens vint anys, als trenta o als quaranta. Passes per moments diferents, i també hi ha pel·lícules que canvien, com la idea molt romàntica de La possessió. El de la por a la pèrdua també em va costar, per explicar la mort del meu pare, no sabia com fer-ho per evitar la pornografia sentimental. Era una temàtica difícil. Allà calia un procés d’obrir-te molt, i així ho vaig fer.

Angelito, Àlex Gorina i el Festival de Sitges

Hi ha tres figures fonamentals que van despertar el cuc del terror a Desirée de Fez. Un és el seu cosí Angelito, que apareix al llibre. L’altre, el crític de cinema Àlex Gorina, que va passar de ser algú a qui admirava a company de treball molt apreciat. I el Festival de Sitges, lloc on el seu declarat amor pel fantàstic creix, primer quan hi anava de ben jove de públic (amb els veïns de dalt primer, amb col·legues després), com a premsa més tard i consolidat quan comença a treballar-hi. “Els meus amics els he conegut allà. És on he tingut la sort de conèixer creadors del gènere, enamorat de directors i directores; he parlat, hem debatut i he comprès més sobre el gènere; on he tingut por i fins i tot m’he desmaiat al sortir d’una projecció. Sitges ha estat fonamental fins a un punt que pregunto si no tinc una relació massa emocional. Al final és un lloc on treballem. És un vincle estrany on hi posat moltes i moltes hores”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia