Maillol, una Arcàdia catalana

Un clàssic etern

La figura d'Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944) ha donat a l'escultura de les primeres dècades del segle XX un punt d'equilibri en recuperar alguns principis de l'Arcàdia clàssica mediterrània, en un retorn a l'antiga Grècia, que imbueix d'una bellesa metafísica els seus models, basada en les proporcions naturals i la puresa. Si fa pocs mesos el Museu Frederic Marès de Barcelona oferia una visió del viatge a Grècia que Maillol va fer el 1908 a partir del qual reafirmà el seu ideari estètic, ara el Museu de Ceret exhibeix la mostra Maillol, Frère, Pons. Una Arcàdia catalana i al Museu Maillol de Banyuls, que va ser la seva casa i taller darrere les muntanyes de vinyes de Banyuls, coneguda com la Métairie, es presenten dibuixos i la filmació que se li va fer l'any 1943, pocs mesos abans de morir. És també el lloc on l'escultor reposa sota una de les seves millors escultures: La Mediterranée.

Context artístic local

L'exposició del Museu de Ceret mostra per primer cop l'entorn dels amics artistes i poetes de Maillol, vinculats a Banyuls, a la seva terra, al paisatge i a la llum que li recordava Grècia. De Maillol s'exhibeixen paisatges simbolistes, i escultures i dibuixos que reafirmen la seva posició apassionada pel classicisme que pren com a model la Venus de Milo com una forma d'un passat que s'encarna en els models femenins vivents de la Mediterrània. Un dels seus amics, Henri Frère (Sant Genís de Fontanes, 1908-1986), professor de belles arts a Perpinyà, amic i admirador de Maillol, comparteix amb ell la passió pel paisatge, que reflecteix en alguns pastels i en gravats sobre maó. Deixà un testimoni de la seva amistat amb l'escultor a través de nombroses fotografies del seu taller. L'ocasió ha permès de reeditar el llibre de Frère Conversations avec Maillol, que va sortir per primer cop el 1956. L'altre amic, Josep Sebastià Pons (Illa de Tet, 1886-1962) és poeta en llengua catalana. La seva poesia és un cant a la natura dels entorns de Banyuls i la seva admiració pel mestre escultor va quedar reflectida a la conferència pronunciada a Montpeller L'escultor de Banyuls el 1930. Les seves aquarel·les i poesies s'intercalen amb l'obra de Maillol i d'Henri Frère, que va acabar sent el seu gendre. Un context local de Maillol que s'eixampla amb altres noms: Manolo, Maurice Denis, Étienne Terrus, André Susplugas, Gustave Fayet, entre altres.

Precisament, és Josep Sebastià Pons qui millor ha definit poèticament l'arcaisme classicista de Maillol i el seu sentit de la bellesa, amb aquesta poesia que llegim a l'exposició: “Tan clar tenia el braç, quan, riallera, / donava el pa, l'aigua o la sal, / que hom pensava en la neu de la gelera. / Son pas era una dansa natural. // Era filla de Grècia per son pare / i per sa mare filla de Conflent, /i bosc avall li encenien la cara les mil roses del vent.”

De Rodin a Maillol

L'escultura de Rodin impregnava de nervi la matèria tot seguint la follia modernista del tombant de segle. Contràriament al que es podia pensar, Rodin va reconèixer els valors de Maillol, situat a les seves antípodes: “Sí, Maillol té el geni de l'escultura. Cal tenir mala fe o ser un ignorant per no reconèixer-ho. I quina seguretat en el gust! Quina intel·ligència de la vida en la simplicitat! El que hi ha d'admirable en Maillol és el que hi ha, diria jo, d'etern, la puresa, la claredat, la nitidesa del seu ofici i del seu pensament...” L'escultura de Maillol cerca un ideal de bellesa fet forma i és capaç de presentar la immanència de la forma clàssica com una proposta de modernitat. D'altra banda, la forma ha de portar a la idea: “La forma em complau i la faig, però per a mi no és més que un mitjà per expressar una idea. Són les idees el que busco. Em serveixo de la forma per arribar al que és sense forma. Tendeixo a dir que allò que no és palpable és el que no es toca...”

Entre vinyes i xiprers, el Museu Maillol de Banyuls de la Marenda, la Métairie, és un lloc de repòs i reflexió on s'atura el temps i les pedres parlen d'un present etern, que vincula paisatge, escultura i un ideal de bellesa senzill d'acord amb la naturalesa. Gràcies a la seva model Dina Vierny i a la seva fundació, avui podem gaudir d'aquest paratge museu on el temps diu prou.