La cara B de ‘Camí de sirga'
Ramon Solsona presenta la novel·la ‘Allò que va passar a Cardós', cinc anys després de ‘L'home de la maleta'
“Crec que hi ha moltes novel·les adormides. És pur atzar que surtin o no”, afirma Solsona
“He fet una feina literària a fons per tensar la novel·la fins al final”, confessa l'autor
Han passat sis anys des que Ramon Solsona (Barcelona, 1950) va guanyar el premi Sant Jordi amb L'home de la maleta. Ara presenta Allò que va passar a Cardós, una de les apostes destacades de Proa per a aquesta tardor.
Per Josep Lluch, editor de Proa, és la seva “responsabilitat fer saber l'excepcionalitat d'una obra”, i ell mateix la sintetitza: “Hi ha un crim, una història d'amor, l'ambient d'una època... I una estructura remarcable, un joc de punts de vista.”
La novel·la surt alhora en català i castellà, en el segon cas a través de Tusquets, i el seu director editorial, Juan Cerezo, matisa que “aquesta obra de Solsona passa a ser una història èpica quan menys t'ho esperes”.
Tot i que Ramon Solsona admet que té una certa por que no s'expliqui gaire de la trama, el resum seria que una nit de nevada del 1965 un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós, al Pallars Sobirà. Les causes i les conseqüències d'aquest crim travessen un territori que ja està sent sacsejat, en tots els sentits, per les obres d'un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l'exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S'hi respiren aires nous, la Guerra Civil queda lluny i la postguerra ja està superada, arriben la televisió, el 600, el turisme i el biquini, i la gent té ganes de ballar escoltant The Beatles i el twist. Les obres atrauen mà temporera de zones més pobres i, com buscadors d'or, una corrua de persones acut a Cardós a la recerca d'una feina. S'allotgen en campaments i pobles, des del pla fins als llacs més alts, i les seves històries d'emigració i desarrelament, d'amor i de lluita s'encreuen les unes amb les altres. Hi ha conflictes de convivència, prosperitat econòmica, accidents laborals, corrupteles i el rerefons permanent de la dictadura. L'assassinat ho lliga tot. De fet, qui ho lliga tot és Ramon Solsona.
“L'estiu del 2010 estava sortint d'un hotel del Pallars i vaig comentar que era una paratge idíl·lic i em van respondre «això ara!»”, explica l'autor, i aquest és el fet fortuït que va posar la novel·la en marxa. “Crec que hi ha moltes novel·les adormides. És pur atzar que surtin o no. On hi ha persones hi ha novel·les. I els Pirineus en tenen tantes, d'històries...”, opina.
“Comparats amb la Barbal i el Pep Coll, el Cabré i jo som intrusos en aquelles terres”, assegura; per tant, s'ha documentat molt a fons i durant anys. “No he volgut explicar-ho tot, però sí que sortís tot.”
Hi ha tres blocs intercalats. “Un és tot diàleg, poques descripcions i poc narrador. Un altre són monòlegs de personatges que parlen a càmera, podríem dir, personatges inventats que van viure els fets; avancen la novel·la però també ajuden a reconstruir la història real col·lectiva. I el tercer bloc simula un reportatge periodístic”, detalla Solsona.
“El pic d'arribades va ser el 1965, quan situo l'inici de la novel·la; hi havia uns 2.500 treballadors. Tot el Pirineu encara és ple de barracons de l'època perquè hi havia campaments a prop de les ventanas, que eren túnels d'accés al túnel principal”, explica l'autor.
La dona i la vaca
“Les relacions entre els nouvinguts i els autòctons no sempre era fàcil. Els andalusos són tan salats que agradaven més a les dones... A més, els homes de l'època no era estrany que estiguessin més pendents de la vaca que tots tenien que de la dona”, ironitza.
I també hi ha un tema que influeix en les relacions socials de l'època: “Cardós toca a França i a Andorra, per tant, és un espai de frontera amb tot el que això comporta”, de confrontament, de trànsit de persones.
Ramon Solsona va debutar en novel·la el 1989 amb Figures de calidoscopi, que va ser seguida de Les hores detingudes (1993), DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) i L'home de la maleta (2011), a més dels llibres de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006).
“La creació de mons i personatges és molt gratificant. Pel que fa a l'estratègia narrativa, jo la penso molt, dubto molt fins que la trio.” I el veredicte queda en mans del lector. “He fet una feina literària a fons per tensar la novel·la fins al final”, confessa.
Per a Solsona, la seva novel·la és com l'altra cara de Camí de sirga. “Moncada va escriure des de la visió del poble que desapareix ofegat per aquestes infraestructures faraòniques. Jo he escrit l'altra banda, la de les persones anònimes que ho van construir tot i, en la majoria de casos, van marxar.”
