Enderrocar murs amb les cançons

Excel·lent concert el que ens van oferir la nit de dissabte Jackson Browne i el grup de Raúl Rodríguez. Es podria presentar com un experiment, però va ser la constatació del gust de tocar entre dos mestres, un que inicia carrera en solitari i un altre carregat d'èxits durant els anys setanta, com ara el Take it easy dels Eagles i la recuperació de Stay, que li va fer vendre més de disset milions de còpies només als Estats Units, a part d'escriure temes per a Nico, Gregg Allman, Joan Baez, Linda Ronstadt i els Byrds, entre d'altres. Per altra part, Rodríguez forma part de l'inabastable planter andalús. Fill de Martirio i vinculat al Taller de Músics, ha col·laborat o ha produït discos de Caraoscura, Enrique Morente, Compay Segundo, Chavela Vargas, Trilok Gurtu i John Cale... No és d'estranyar perquè el seu grup sona afinadíssim. Amb Mario Mas, Guillem Aguilar, Pablo Martín Jones i Aleix Tobias, el quintet va iniciar el concert amb tres coplas, noves o procedents del seu únic disc en solitari, Razón de son. Van preparar-nos per a la sortida de Browne, amb qui van traçar un exercici de trencar fronteres entre el rock i el flamenc, la cançó i el ritme, Amèrica i Europa, “d'enderrocar murs”, tal com ho van definir abans que el cantautor californià oferís un parell d'himnes pacifistes, Let the rhythm lead i These days, l'una actual i l'altra amb més de cinquanta anys. Desenvolupant totes les peces, el concert va aterrar a A thousand kisses deep, de Leonard Cohen. S'hi havia sumat el llaüt de Javier Mas, músic de Cohen i pare de Mario, guitarrista de Raúl Rodríguez. Van tocar dues hores, que van passar com un sospir per acabar amb Volando voy, en plena catarsi entre públic i músics.