“M'agrada fer-ho tot”

Algun cop sí que n'he fet. Amb l'Iñárritu, per exemple. Per què no? He fet cinquanta pel·lícules i, mirant-ne algunes, el director ja pot saber si encaixo en el paper, però em sembla bé de tant en tant fer alguna prova.

Molt. Hi ha pocs moments de repòs, en què s'expliqui el personatge; has d'aprofitar mentre expliques l'argument per anar dient qui ets. No és fàcil. I més un personatge que és un espia, que sempre ha estat a l'ombra, que té una gran màscara... M'havia de posar aquella gran màscara i aconseguir que l'espectador tingui interès a saber què li passa pel cap. Això era el repte de la pel·lícula, que no quedés distant fins al punt que no interessa l'espectador. Era molt brillant, llest, intel·ligent, jugava molt amb el perill real, no sé com no li van pegar un tret, i alhora era divertit, tenia una certa ironia amb algunes coses que feia, com agafar un xinès de sota casa per fer de policia de Laos. Era algú que necessitava l'adrenalina del perill i del poder, com un jugador enganxat al joc.

Diu que té quinze casos oberts. Té una addicció, és un sociòpata.

Vaig haver d'inventar-me la part humana: era molt difícil accedir-hi. Havies d'inventar-ho o descobrir-ho, no sabrem mai si és una cosa o l'altra, perquè amb aquest home mai sabràs si és veritat o mentida el que diu. Per trobar la part humana, vaig pensar que és com Messi: si algú té una part tan desenvolupada, hi deu haver coses en què va més justet. Doncs aquest home també. Paesa tenia un gran enginy per enganyar i manipular; sense que l'altre ho sabés, anava posant tanques invisibles i la gent volia anar exactament cap allà on Paesa havia marcat amb les tanques. Alhora que tenia aquesta gran qualitat de manipulador, havia de tenir un defecte gros, i jo crec que no li sobrava gens d'humanitat, de capacitat d'empatia, d'estimar, de saber gestionar les emocions... Les escenes amb la dona són grises, tristes, dures. Jo crec que quan diu que no marxarà mai mes diu la veritat, però al cap de mitja hora veu una notícia a la televisió, se li dispara el cap i ja no se'n recorda del que havia dit. No pot estar a casa sense fer res, és un jugador.

Sí, és la pel·lícula en què he assajat més en la vida. No s'ha de saber massa bé com faràs un paper. A la vida hi ha molta incertesa, no saps què passarà a cada moment, i no pots tenir massa decidit què faràs, pots acabar actuant massa encorsetat. A l'estiu més calorós de l'últim segle a Madrid, el juliol del 2015, vam anar trobant en els assajos la manera de fer el personatge. L'Alberto és una meravella de persona, no li han pujat els fums, és una persona molt humana, molt propera, molt treballadora, a nivells bestials, molt autoexigent i exigent amb els altres, amb cada detall, i alhora que les marques estaven molt precises en aquesta pel·lícula, havies d'estar lliure, fresc i natural. Va ser difícil!

M'agrada fer-ho tot. M'agrada el meu ofici. A vegades un es cansa quan ha fet moltes pel·lícules i obres de teatre, però en això sóc com el Paesa, m'agrada actuar, m'agrada fer personatges continguts, i també el contrari. M'agrada fer-ho tot.

És difícil, no sé si m'arriscaria a preguntar-li alguna cosa, perquè el que contesti pot ser veritat o no, tota l'estona. Gairebé preferiria fer un cafè amb ell on no ens veiés ningú i parlar d'altres coses, del mar, la ciutat... Alguna cosa que tingués a veure amb la persona que no he conegut, per veure com és.

Amb menys, en el sentit que he obert una mica més el cap. Ja no busco tantes respostes, sinó que quedo més satisfet amb les preguntes.