Sola entre els moderns

Deia Virginia Woolf que l'experiència de l'art, fos escriure, pintar o qualsevol altra activitat creativa, és “un camí aspre” si ets dona. Això ho sabia molt bé Lluïsa Vidal (1876-1918), la que sembla que és l'única pintora modernista catalana que va poder ser professional. Morta als 42 anys a causa de la grip espanyola, a Vidal se la va homenatjar el 1919 amb una àmplia exposició a la sala Parés. I d'aquí..., a l'oblit més absolut. I no només això. Moltes de les seves pintures es van fer passar per obres de Ramon Casas –com l'obra La nena del gat negre, en què encara es poden veure les restes de la firma falsa– o de Santiago Rusiñol. D'aquesta manera, pujava la cotització de la peça. La fortuna crítica pòstuma de Vidal, doncs, va ser la mateixa que la d'altres pintores de la història que, malgrat triomfar en vida, van ser apartades de la història
de l'art per una única raó –ser dona–, ja que altres companys seus de la mateixa qualitat artística no van ser oblidats.

A poc a poc, però, l'obra de les artistes es va redescobrint i recuperant. En el cas de Lluïsa Vidal, Marcy Rudo en va publicar una biografia el 1996, editada per La Campana. La mateixa biògrafa va comissariar el 2001 una exposició de la Fundació La Caixa que va itinerar per diverses ciutats catalanes, sense passar, però, per la ciutat natal de la pintora, Barcelona. I no va ser fins al 2014 que el Museu del Modernisme va exposar l'obra de Vidal en una petita mostra, comissariada per Consol Oltra, que un any abans havia publicat el llibre Lluïsa Vidal. La mirada d'una dona, l'empremta d'una artista (Salvatella Editorial).

Ha estat ara també Consol Oltra qui ha comissariat l'exposició retrospectiva de Lluïsa Vidal que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), museu que no va treure dels seus magatzems obres de Vidal fins a la remodelació de les sales d'art modern, fa dos anys. La mostra s'inscriu en la línia recent del museu d'organitzar monografies que redescobreixen noms poc coneguts de l'art català, com les de Xavier Gosé, Josep Tapiró i Casagemas. “Aquest cop, amb la singularitat que es tracta d'una dona”, matisa Pepe Serra, director del museu.

Perquè, en el cas de Lluïsa Vidal, la qüestió de gènere no la podem deixar de banda. La pintora se'n va fer un fart, en vida, de sentir i llegir comentaris sobre el fet de ser dona, que la comparaven amb els seus companys homes i que n'elogiaven la seva pinzellada “masculina”. El petit autoretrat de l'artista del 1899 és, però, tota una declaració d'intencions. Lluïsa Vidal sembla que s'autoafirma com a artista professional, mirant, desafiant, l'espectador amb la paleta i el pinzell a la mà. I és que el 1898 Vidal ja gaudeix de taller propi.

L'exposició posa de manifest que la figura humana va ser el principal centre d'interès de l'artista, assegura Consol Oltra, des de les seves primeres acadèmies fins als retrats per encàrrec. I, d'aquestes figures, una gran majoria són femenines: “El que interessa a Vidal és plasmar escenes de la intimitat de la llar, on la protagonista és la dona. No pinta dones a les llotges o als balls, sinó a la seva llar benestant o fent feina.”

Malgrat la seva visió amable de la dona (no pas ensucrada), Vidal amaga missatges subliminars, segons la comissària de la mostra. En l'obra Maternitat, pintada a Sitges el 1897, crea una perspectiva interior amb una mare en segon pla alletant un nadó, mentre que en el primer pla una nena juga amb una nina, en un símil del que serà el seu futur, assegura Oltra. Una gàbia d'ocell podria al·ludir a la seva falta de llibertat.

Suport, però control

D'entrada, semblava que Vidal ho havia de tenir fàcil per ser pintora. El seu pare, Francesc Vidal, era moblista i col·laborador de Gaudí. Un home culte que volia que les seves nou filles (i els seus dos fills) es dediquessin a les arts. Però aquest suport paternal era una arma de doble tall. Malgrat que el pare va deixar que Vidal anés tota sola a París quan només tenia 25 anys, intentava controlar tots els seus moviments. “És evident que les cartes que escriu al pare des de París no ens informen de tot”, diu.

Vidal va tenir clar que dedicar-se a la pintura era incompatible amb la possibilitat de casar-se i tenir fills. Però la seva solteria –com passava a tantes dones de l'època– la va condemnar a haver de tenir cura de la mare i les germanes solteres quan el pare es va separar de la família: “Va haver d'obrir una acadèmia de pintura per aconseguir més diners.”

Gran dibuixant i il·lustradora, Vidal va ser també una “activista” de la causa de la dona i també del pacifisme, col·laborant amb la revista Feminal. Un fantàstic dibuix sarcàstic de Vidal mostra l'escriptora Dolors Monserdà –atacada contínuament pels seus companys homes– resguardada per dues “guerreres” amb el pit descobert.