Donar veu a la dona

És adequat que els directors i dramaturgs s'aventurin a parlar de les contradiccions de les dones? O és preferible que siguin les dones les que parlin d'un món íntim propi? Ramon Molins (que prepara una trilogia a l'Atrium amb les dones com a eix central en la temporada a la sala) considerava que és sa que els homes defensin també muntatges sobre personatges femenins. De manera similar responia Àngel Alonso, que aquests dies ha estrenat Madame Bovary a la Sala Muntaner: “Tots els ismes tendeixen a ser reduccionistes; la realitat és molt més complexa. També hi ha molt masclisme en les dones.” L'actriu Belén Fabra (que interpreta Bovary) aclaria també que el mateix Alonso li preguntava coses durant el llarg procés d'assaigs per contrastar opinions. Per ella, el temps ha marcat una distància necessària per eliminar la diferència entre les qüestions de gènere. Sembla evident que la veu de la dona és clau en un bon grapat de produccions de petit format d'aquesta temporada. De fet, se suma a reposicions d'altres temporades, com ara Ciara, Psicosi de les 4.48, M.A.R.I.L.U.L.A o l'obra en ple creixement de Pepa Plana Paradís pintat.

La sala Atrium presenta aquests dies una interessant producció sobre el dol que interpreten dues actrius, Cinco tonos del color azul. És, pràcticament, l'excepció de la temporada del petit teatre de l'eixample. Són dones que parlen de dones. Només a l'Atrium, Ferran Joanmiquel imagina la lluita contra l'estigma d'una pèrdua del passat a Tamar, la filla de Chagall. Àlex Mañas intenta esbrinar les raons per les quals Amanda Todd va advertir a les xarxes que se suïcidaria (Amanda T) abans de treure's la vida. Pablo Ley fa una dramatúrgia sobre el personatge d'Alícia de Lewis Carroll. (Alícia al país de les de les meravelles i Alícia a través del mirall) a Alícia, amb la companyia que va guanyar la Beca Despertalab el 2015 amb La pista.La companyia Atrium, per últim, afronta la trilogia de la imperfecció a partir de la vida de tres dones mítiques en el teatre clàssic. Reescriuran Nora refent la Casa de nines d'Ibsen. També abordaran les contradiccions de Júlia a partir de La senyoreta Júlia, de Strindberg; i indagaran sobre Nina a partir de La gavina, de Txèkhov.

Potser no és tan transcendent que siguin homes els que dirigeixin propostes sobre el món de la dona (Marc Martínez va dirigir Clara Segura a Conillet, una obra de Marta Galán que, de fet, ella havia proposat a l'actor que l'interpretés transvestit). És sospitosa la poca presència de direccions femenines en bona part de la programació de referència. I si es confirma la marxa de Carme Portaceli a la direcció del Teatro Español, a Madrid, més es reduiria la nòmina de directores habituals a Barcelona.