Oteiza, l'anhel pel buit

Malgrat haver deixat de fer escultura a finals dels anys 50, Jorge Oteiza (1908-2003) és una de les figures més influents de l'art espanyol. Artista polifacètic, teòric, simpàtic però a la vegada incòmode i rondinaire per al sistema, Oteiza ha deixat petjada en temes com ara l'exploració de la forma i la seva visió poètica, humanista i espiritual de l'art.

Malgrat estar ben representat al Macba –sobretot amb l'escultura a l'exterior de l'edifici, L'onada–, des del 1988 no s'havia vist a Barcelona una exposició tan àmplia de l'obra d'Oteiza. En aquella ocasió, va ser la Fundació La Caixa qui va portar l'obra de l'escultor a l'antiga sala d'exposicions del Palau Macaya. Ara, però, gairebé 30 anys després, són les sales de la Pedrera, seu expositiva de la Fundació Catalunya La Pedrera, les que alberguen una retrospectiva d'Oteiza. Segurament, el diàleg amb l'arquitectura gaudiniana hauria agradat especialment a l'escultor. Està documentat que Oteiza havia visitat l'obrador de Gaudí a la Sagrada Família, ja que ho explica en un dels seus nombrosos escrits. Allà, davant d'una pedra abandonada al terra, Oteiza va dir sentir “la màgia del que és immòbil”.

Perquè és precisament d'això del que va tot Oteiza. Del silenci, de la quietud, del buit. D'un intent gairebé impossible de depuració absoluta. Oteiza va sentir, en el punt àlgid de la seva carrera i quan hauria pogut despuntar a nivell internacional (acabava de guanyar el premi d'escultura de la Biennal de Sao Paulo el 1957), que havia arribat al final del procés de depuració de les formes. Va deixar de fer escultura pròpiament dita, però no d'experimentar plàsticament, desenvolupant el seu Laboratori Experimental, amb petites peces d'escaiola, guix, filferro i llauna. També a partir de finals dels 50, la seva obra es desplaça cap a la paraula escrita, sigui en forma poètica o assagística. “El 1959 Oteiza deia que abandonava l'escultura perquè ja havia arribat al seu propòsit”, diu Elena Martín, comissària de la mostra i conservadora de la fundació de l'escultor. Una de les seves últimes obres il·lustra aquest final: Unitat mínima, feta exclusivament amb dos plans en forma de trapezi.

Aquesta és una exposició conformada pel gran fons de l'artista que es conserva a la Fundació Jorge Oteiza, a la localitat navarresa d'Alzuza, prop de Pamplona. Es va inaugurar el 2003, poc després de la mort de l'artista, i en ella es conserva el llegat que ell mateix va donar complet al govern de Navarra als anys 90. Gairebé la majoria de les 30 obres que s'inclouen en la mostra –entre escultures, relleus, collages i documents–, vénen directament de la fundació navarresa.

La mostra explora les primeres passes de l'artista per l'escultura figurativa, en la qual ja hi incideix amb forats per crear nous volums i per deixar passar la llum. Influenciat per Henry Moore i Alberto Sánchez, Oteiza també va estudiar a fons l'escultura precolombina.

A l'exposició es documenten obres com ara la intervenció d'Oteiza en la remodelació de la basílica d'Arantzazu, a Guipúscoa. Els 14 (que no dotze) apòstols que Oteiza va concebre per al fris exterior del santuari no van agradar gens a la cúria, que d'entrada va paralitzar el projecte durant 15 anys. L'abstracció absoluta, jugant amb el cub i l'esfera, va anar apareixent després, fins a la depuració final. Un joc de ritmes, moviment, tensió espacial i buit, atrapat entre els plans. L'obra d'Oteiza és gairebé com una partitura musical.