Nobel per a Dylan

Fa anys que el nom de Bob Dylan sonava com a candidat al Nobel, però ni els dylanòfils més conspicus ens atrevíem a vaticinar que aquesta notícia superés l'àmbit de les especulacions i d'aquestes travesses que també funcionen per al prestigiós premi de l'Acadèmia Sueca. Sí, Dylan, el gran Dylan: 75 anys, des de l'adolescència a la carretera, immers en una gira sense fi que el fa saltar de continent amb una banda que l'acompanya ja des de fa dues dècades, mite per a la generació del rock-and-roll i que tot just fa uns dies tocava al Desert Trip de Califòrnia al costat de les llegendes d'aquest estil. Avui podria ser a Osca, Andorra o on l'haguessin contractat. Dylan també presoner de tòpics contestataris, amarrat a les cançons que el crucifiquen i que ell repeteix en el seu repertori predilecte. Què dir de Dylan que no s'hagi dit?

Primer: serà divertit i molt interessant sentir el seu discurs d'acceptació –no serà el primer cop que rep premis a la distingida Suècia–, acostumat com està a no concedir gairebé mai entrevistes, a no dir ni hola ni adéu quan actua, ja que només obre la boca per cantar...

Segon: serà capaç d'interrompre la gira si aquell dia té concert, comptant que els emoluments de l'acadèmia no sé si superen el preu del bolo de la magnífica banda?

Tercer: saber l'opinió dels intel·lectualets que només devoren invents i literatura esnob o dels editors i llibreters, que sé que treuen foc pels queixals perquè no ha guanyat el Murakami de torn. Cal recordar que les memòries de Dylan en català les té un pobre editor que va petar i que la meva biografia a Edicions 62 fa anys que està perduda pels magatzems de l'editorial i que sembla que reeditarà.

Quart: acceptar que hi ha poetes en tots els àmbits i no només fent rimes.

En fi, Dylan, sense més circumstàncies ha estat un autor objecte de devoció per als que ens agraden les cançons ben fetes i els repertoris llargs. Pensem que el seu primer disc de 33 revolucions és del 1961 i que no va superar, segons les xifres més optimistes, les cinc mil còpies. Nascut a Duluth, Minnesota, el maig del 1941, fill d'una família jueva que tenia una botiga de queviures a la localitat minera de Hibbing, Dylan recordava que havien d'anar a dormir abrigats perquè allà el fred sovint superava els 20 graus sota zero. Matriculat a la Universitat de Minneapolis, decideix al cap de poques setmanes –hi ha qui diu que s'hi va estar nou mesos– viatjar cap a Nova York per conèixer Woody Guthrie, llegendari representant de l'esquerra americana, famós pel fet de dur a la guitarra la inscripció “Això és una màquina per matar feixistes”.

En els àmbits bohemis del Greenwich Village es mou entre els cercles folks, actua per primer cop amb John Lee Hooker i és fitxat pel cercatalents de Colúmbia John Hammond. També signa per set anys amb el seu mànager Albert Grossmann, amb qui tallarà. A partir d'aquí, la història la sap tothom. Qui no coneix Blowin'in the wind, Mr. Tambourine man, Masters of war, A hard rain's a-gonna i The times they are a-changin? Formen part del seu segon i tercer àlbum, que ja el converteixen en una gran estrella. És, a la vegada, impulsat per les versions d'infinitat d'artistes. La versió d'un d'aquests temes pels Byrds el fa decidir a incorporar-se al so emergent dels Beatles, a electrificar-se, cosa que el convertirà en víctima dels puristes, que l'acusaran de “Judes” en un concert acompanyat dels canadencs The Band. Els discos posteriors, Bringing it all back home i Highway 61 revisited, tots dos magistrals, el condueixen el 1966 a Blonde on blonde, considerat un dels cims de la música moderna, en què explora els intersticis de l'ànima humana i les relacions sentimentals tumultuoses. Pot saltar de tristes balades de bordell com ara Just like a woman a l'optimista I want you. Si s'hagués retirat aquí ja hauria estat un far a l'altura dels Beatles, però l'inquiet i treballador cantautor penetraria en el teixit de la música popular investigant registres de country, gospel, reggae i tot el que ha anat sorgint, generant també cançons protesta com ara Hurricane, que el 1976 sonava a totes les discoteques del món, al·leluia!

Al nostre país ens vam haver d'esperar fins al juny del 1984 per veure'l en directe. Des d'aleshores ha estat un habitual als nostres escenaris, l'últim cop aquest estiu passat als Jardins de Pedralbes. Va oferir un concert superb, on no van faltar els temes d'homenatge a Frank Sinatra, eix central dels seus dos últims discos d'estudi. Sorprenent i cíclic, sense aturar-se per mirar enrere però portant tot l'equipatge a l'esquena, Bob Dylan corona avui les seves lletres amb el Nobel de Literatura. “Si alguna cosa t'interessa has d'estar disposat a sacrificar-ho tot”, deia de bon començament. Felicitats!