Fe sense ostentació
ESCOLA DE BARCELONA L'església de la Sagrada Família d'Igualada és un exponent del corrent arquitectònic de la dècada dels anys 60 que proposava línies senzilles i formes innovadores obrers La tradició industrial de la zona va conduir al disseny d'un temple amb materials i estructura que fugien de l'ostentació i que recordaven una fàbrica
Part d'una ampliacióes va pagar amb monedes que van servir per batre un rècord Guinness
El creixement de la ciutat d'Igualada, al nord del passeig Verdaguer, va obligar el Bisbat de Vic a crear una altra parròquia, el 1954. Situada provisionalment en un convent de les Carmelites que hi havia a l'actual avinguda Barcelona, es va engegar un concurs per trobar un projecte arquitectònic per a la nova parròquia. Els escollits són Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, tres joves arquitectes que representen el que després es va conèixer com Escola de Barcelona, un moviment que volia renovar l'arquitectura a casa nostra recollint les tendències d'arreu del món. Les obres van començar el 1966 i el temple va ser beneït i inaugurat el 12 de gener del 1969. El projecte original es va haver d'adaptar perquè el terreny que va donar la família Borràs-Marsans, finalment, va ser més petit del que estava previst inicialment. En anys posteriors s'hi van afegir la rectoria i dues naus més als costats de la nau central, seguint la línia del projecte original.
L'edifici està constituït per una nau principal de planta quadrada a la qual s'han anat adossant en diferents etapes diversos espais, també quadrats i en altures diferents, units per una torre que fa de campanar i que aporta simbologia religiosa a tot el conjunt. La nau central està culminada per una claraboia en forma de llanternó.
Símbol de renovació
El rector de la parròquia, Xavier Bisbal, destaca que el temple “és fruit de la seva època, l'estructura no és la d'un altar en superioritat, sinó que té un esperit assembleari”. El conjunt del temple encercla l'altar des d'una altura molt propera. Bisbal hi afegeix que la construcció es produeix en ple moviment postconciliar, “que busca una ruptura amb les formes anteriors”, també en l'arquitectura religiosa.
La ruptura devia ser monumental, en un edifici que encara avui sorprèn per la seva modernitat: “es buscava una espiritualitat més senzilla i van fer una nau pelada.” És un gran espai quadrat, amb parets de totxo i un sostre amb encavallades de ferro. No hi ha ni una imatge. I així va ser fins al 1977, quan a la paret del darrere de l'altar major hi van col·locar tres imatges representant la Sagrada Família. Són tres figures tallades en fusta de bedoll, de l'escultor Joan Mayné i Torras.
Les solucions arquitectòniques busquen la simplicitat i fugen de qualsevol ostentació. Totxo a les parets, estructures de ferro vist, uralita a les cobertes... Xavier Bisbal relata que “són materials buscats expressament” amb l'objectiu “que l'obrer se sentís igual a l'església que al lloc on treballava”.
Al temps que s'edificava aquest temple de la Sagrada Família, al seu voltant hi creixien enormes blocs de pisos que van acabar configurant el que avui és el límit entre els barris del Poble Sec i Set Camins, una de les zones més poblades de la ciutat d'Igualada. L'eliminació, a l'estiu passat, d'una barrera de vegetació que envoltava bona part del recinte, ha recuperat la visió d'una de les seves joies de l'arquitectura contemporània.
Un rècord Guinness
El 1994 es van fer unes obres d'ampliació, la nau que dóna accés des del carrer Pierola. Per finançar-la, es va fer una col·lecta a la plaça de l'Ajuntament d'Igualada amb l'intent de batre el rècord Guinness de recollida de monedes de cinc pessetes col·locades en superfície plana. El 17 de desembre del 1994 es van cobrir de monedes 281,225 metres quadrats del sòl de la plaça, i van superar de 9 metres quadrats el rècord anterior –ostentat per la població cordovesa de Montilla– i van obtenir 3.438.370 pessetes per culminar un temple singular.
