Cansaladeria La Cubana

Jordi Milán és l'amo de la cansaladeria amb més catxassa del mercat català. La Cubana ha sabut treure profit de cada pelleringa del porc. El que només era per a brou, ells s'ho posarien de perruca i simularien Lady Gaga. Ara exposen obertament a escena que han reciclat un sainet de Santiago Rusiñol volent-lo transformar en tot un musical pretensiós. Ambiciós fins a contractar una productora executiva espaterrant de Broadway. El musical Gente bien arrenca amb solvència, però de seguida s'encalla i es desplega la màgia de La Cubana (fent sorna del que deu ser el malson de tot director de teatre). Ells diuen que els falta la professionalitat de Dagoll Dagom (“que van aconseguir entrar al TNC amb el vaixell!”, insinua el director Jordi Milán, que es va haver d'embeinar un projecte fa una colla d'anys per a aquell teatre públic).

Gente bien arriba en un moment apropiat, ara que tothom s'exclama de les targetes black, que ja hi ha data del cas Palau i que la família Pujol ha passat a ser un clan amb un cert aire extorsionador, segons la mirada de la fiscalia competent. En el fons, a tothom li agrada lluir els seus salons, la seva fortuna i distinció, encara que sigui parlant el castellà com aquell empresari de Santa Coloma de La Trinca (“que ha perdut el costum de parlar el castellà”). Segur que els de Ciudadanos hi estan d'acord.

La Cubana ha decidit mirar-se el melic. I fer-se un homenatge de molt calado recuperant actrius com Mont Plans i Mercè Comes i personatges icònics (les Teresines de la tele; alguna vedet de Cómeme; l'Estrellita Verdiales de Cegada... Ho han fet en un puestu exemplar com el Coliseum (quan va obrir el teatre el 1923 era l'enveja de tot l'Eixample burgès) tot i que Milán insisteixi que estan de rodatge. Gente bién, de Rusiñol, es va estrenar al desaparegut Novedades, teatre habitual de la companyia fins que Balañà va perdre la concessió de lloguer. La broma assegura que l'estrena oficial serà al Tívoli.

La família de cansaladers, que ha prosperat, vol guanyar-se una distinció per sempre més. I per això compren un títol nobiliari a la Corona d'Alfons XIII: són els Condes de Arbucias. Els pretesos salts a altres èpoques són innecessaris. Com no podia ser d'una altra manera, La Cubana s'exclama en aquest conte, “Compte, Comte!” Tanta pedreria fa perdre el senderi. La Cubana torna a les seves botifarres de sempre: no hi ha el salt mortal, el bull esferificat que insinua el cartell de lluentons, però sí que garanteix una estona de joc constant amb el públic que guanyarà ritme i consistència, funció a funció. Si mai arriba al Tívoli, engreixaran les Priscillas de torn. La cua a la taquilla és de dissabte al matí. “Qui és l'últim?”, “Què dius que vols, reina? El pit i cuixa se'ns va acabar amb el Cómeme...”