El tresor del Paral·lel

El Paral·lel barceloní té un tresor amagat pel pas del temps i una idea malentesa del progrés que consisteix a sepultar tot allò que fa olor de passat, si no és “culturalment respectable”. Amb ànima d'arqueòleg i sobretot de musicòleg inquiet, el cellerenc Carles Cors va rescatar ara fa dos anys, al capdavant del grup Le Croupier , una part d'aquest tresor centenari, el cuplet, amb l'espectacle Esperança Dinamita. I divendres va estrenar amb un gran èxit al Teatre Municipal de Girona, dins de Temporada Alta , Dinamita La Sarsuela, enfocat en aquest gènere líric tan relacionat tòpicament amb els azucarillos i les verbenes madrilenyes, però que té també una llarga tradició a Catalunya i en català. I no tot és Cançó d'amor i de guerra, com ja se sabia al Paral·lel des de temps immemorials. Això és el que vol reivindicar Le Croupier amb aquest segon espectacle, tan dinàmic, divertit i ben produït com el primer, però encara més ben resolt en els detalls i en l'articulació de totes les peces: els músics són més que instrumentistes competents i participen amb les seves espardenyes “per imperatiu legal” en els gags i les coreografies, com la de Duet del vano, un número molt ben resolt, només amb el teclat i la resta de membres utilitzant els vanos com a percussions.

A Dinamita La Sarsuela, Le Croupier continua i amplia el joc iniciat amb Esperança Dinamita, sobre la identitat d'aquesta misteriosa vedet que, aparentment, va néixer a Vallfogona del Ripollès, va sobreviure al Titanic, va enamorar Franco, va conquerir Hollywood i es va esvair per sempre més. L'Associació de Vedets Internacionals (AVI) –no la busqueu a Google– ha denunciat que tot era fals i pagat amb fons públics, i el jutjat li ha donat la raó. La condemna? Fer aquest espectacle per divulgar la tan nostrada i costumista –però també explosiva– sarsuela catalana. Per controlar el compliment de la pena, rep els espectadors i apareix tot sovint al llarg de l'obra la gran Asunción Mata, tercera vocal de l'AVI –l'actor i coreògraf Roberto G. Alonso–, que protagonitza alguns dels moments més bojos i divertits, per exemple buscant canaris entre les cames dels espectadors de la platea. Mata dóna pas també als diferents fragments d'un vídeo molt ben realitzat i versemblant, amb format d'Equipo de investigación i alguns testimonis de luxe, que es van projectant per posar al descobert el frau d'Esperança Dinamita. Però per sobre de tot tornen a destacar les veus ben compenetrades de Carles Cors i Aina Sánchez i el treball en equip d'un grup que aconsegueix que l'espectacle sigui alhora molt entretingut, pedagògic –de cada cançó es projecta el títol, la sarsuela de la qual forma part, els autors i el lloc i l'any de l'estrena–, irreverent, modern i conseqüent amb l'esperit del Paral·lel, com es podrà tornar a comprovar al novembre a El Molino.