“La ficció vol reemplaçar la realitat”

No és gaire habitual escriure una novel·la sobre aquest grup d'intel·lectuals, és cert, i des de fa una quinzena d'anys el registre còmic no és dominant a la literatura francesa, malgrat la llarga tradició de novel·la còmica que es remunta a Rabelais. Però no només és una novel·la còmica, sinó també crepuscular perquè el moment de la mort de Barthes marca el final d'aquest període brillant. És un atzar que morís el 1980, però és un moment de canvi tant en l'àmbit intel·lectual com en el polític.

El dia que Barthes va ser atropellat acabava de dinar amb Mitterrand, que intentava apropar els intel·lectuals a la seva causa. La seva elecció va ser molt important. Encara ho recordo; tenia 9 anys i els meus pares van xisclar d'alegria, però tot plegat va ser un gran malentès: vam creure que vindrien canvis, però després de tres anys d'efervescència, la socialdemocràcia va tornar a operar un canvi i el meu pare diria que ens van trair. A França vam creure que arribava el socialisme, i en el fons era el món de Thatcher i Reagan que desembarcava... i segurament encara hi som!

Aquest tema és el que més m'interessa i ja el vaig tractar a HHhH sota una altra perspectiva. És un dels temes dels estructuralistes, lingüistes, semiòlegs... Sempre desconfio de la ficció perquè crec que té un gran poder. La relació entre realitat i ficció és igual de complexa que una relació matrimonial: la ficció enriqueix la realitat i viceversa. Però també hi ha una batalla per l'hegemonia. Crec que la ficció vol reemplaçar la realitat. Aquest és el fantasma de tots els grans novel·listes com ara Tolstoi, que vol que la seva batalla d'Austerlitz sigui més autèntica que la veritable batalla d'Austerlitz, o que els seus personatges siguin més reals que els de debò. Aquest era el tema d'un dels meus treballs universitaris sobre Guerra i pau. Umberto Eco, a Lector in fabula, parla de l'estat ontològic d'un personatge fictici, que anomena supernumerari, és a dir, algú que afegim al món real... Volia tractar d'aquesta temàtica i confrontar les idees.

Sí, em feia gràcia aquest joc, i si a HHhH les qüestions metaliteràries les plantejava l'autor –jo–, aquí em feia gràcia que les fes un personatge fictici paranoic que es planteja si és real.

Simon sóc jo més jove, i Bayard, jo més gran! Crear una parella antagonista no és la idea més original de la novel·la, però era lògic perquè necessitava un policia més reaccionari i menys intel·lectual, mentre que Simon és algú que li explica el funcionament del món universitari. Això em permetia explicar al lector el que li cal conèixer d'aquest món.

Era un dels reptes del llibre, anar bastant a fons en teories lingüístiques complexes i no només fer-les clares, sinó també atraients, i inserir-les en una intriga novel·lesca.

Seguint les teories de Jakobson, seria la funció retòrica última una funció que permetria, a qui la domina, poder convèncer qualsevol persona de qualsevol cosa i en qualsevol circumstància. Virtualment, tindria un poder absolut.

Aquesta novel·la és un homenatge als estructuralistes i era lògic que recorregués a la intertextualitat. M'agrada fer lligams intertextuals i volia que fossin explícits, i després, sobretot, que estiguessin llançats en totes direccions. Així doncs, hi ha aquesta referència a Sherlock Holmes, però també a James Bond, en l'estructura mateixa del llibre, o bé, tota la part de Bolonya, està concebuda com una temporada de la sèrie 24 hores, però també n'hi ha a Don Quixot o a Star Wars.

Hi ha Barthes a la base però, mentre escrivia el llibre, vaig descobrir Derrida i em va seduir. Potser és d'ell de qui em sento més proper. A França no el coneixen perquè va desenvolupar la seva carrera als Estats Units. Es coneix més Foucault però és molt criticat per la seva posició quan va esclatar la guerra de l'Iran, però vaja, Derrida està clarament ignorat.

Com diuen els estudiants del campus, tinc molt respecte per Chomsky però prefereixo Derrida i Foucault, són més divertits. Intento mostrar aquest enfrontament amb tota humilitat perquè no sóc filòsof, però definitivament prefereixo la French Theory, perquè té un punt més vistós. Els analítics són tan laboriosos que, a base de verificar la premissa de la premissa, al cap de 15 pàgines no has avançat. Amb Foucault i Derrida no sempre està tot clar i cal creure-hi, però és estimulant i dóna idees, i no trobo que sigui tan hermètic com diuen.

Podria ser com Deleuze, que diu que, per ser filòsof, cal trobar conceptes. No sóc tan pretensiós, encara que la setena funció que he inventat sigui d'alguna manera una pista per a un concepte! Però, al capdavall, he volgut fer viure aquesta gent i el seu pensament, i això és un treball de novel·lista.

Això ha generat un malentès a França, que m'han recriminat que he sobrevolat Deleuze i Foucault, però a mi m'interessava la qüestió del llenguatge, per això no he passat per sobre Derrida. En canvi, Foucault ja no tracta aquesta temàtica, igual que Lacan, que per aquells anys ja està vell i cansat, i per això m'interessava menys.

Sí, Sollers s'ha emprenyat molt. Encara té molta influència en l'ambient literari parisenc i tots els seus amics han criticat violentament el llibre. Kristeva és un cas a part perquè no la poso al mateix nivell que Sollers, a qui pinto com un clown. El cas és que ell s'ha mofat de molta gent... A cadascú el seu torn! A França és molt popular i es coneix per la seva vanitat i per no ser gaire rigorós, en fi!