Presos de l'art

A les presons de Catalunya hi ha un miler d'interns que han trobat en la pràctica artística un aliat per sentir-se lliures. Aquest mètode de superació personal conxorxat amb l'art que desafia l'aïllament i la solitud és únic en el nostre sistema penitenciari. Els voluntaris assisteixen a tallers conduïts per monitors que els obren tot un món d'expressió desconegut per ells, ja que la gran majoria parteixen d'una formació cultural pobra.

“Dins d'una presó hi ha molta obscuritat, però si tu vols pots veure la llum. La creació artística n'és una. Et situa en un altre estat.” “M'he adonat que hi ha gent a la societat molt més presa que jo”, explica en Raúl, un jove que viu lluny de la vida real des dels 18 anys. En fa 14 que està dins dels murs i encara li'n queden quatre per sortir-ne. El més emocionant que diu és que no crea “des de la maldat, sinó des de la bellesa”.

En Manuel Mármol Pulido és un altre intern que, abduït pel seu univers creatiu, ha arribat fins i tot a transformar imaginàriament en un preciós llenç la seva claustrofòbica cel·la en un lluminós estudi artístic amb totes les eines que utilitzen els artistes de debò. En el seu món de fantasia, compleix el rol d'un artista. Però no n'és, és clar que no, ni ell ni tants d'altres que a partir d'avui exposen les seves obres al CaixaForum de Barcelona, sota el paraigua del projecte Bàlsam i fuga (fins al 15 de gener), amb Mery Cuesta de comissària.

Això sí, les seves signatures figuren en les cartel·les típiques dels museus, i els seus treballs comparteixen parets, sense jerarquies, amb peces d'artistes consagrats de la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació Bancària La Caixa. No deixa de ser un xoc veure de costat un Barceló de dimensions descomunals i un petit guaix d'un intern de la Model; un Joan Ponç tocat per la vareta màgica del surrealisme flirtejant amb l'obra d'un reclús que juga a ser Dalí per evacuar les contradiccions del seu interior.

Semblaria que uns i altres, artistes consolidats i artistes presidiaris, no tenen res a veure, però la gràcia d'aquesta mostra és deduir que allò que mou els homes a crear és sempre el mateix: conèixer-se i conèixer el que els envolta. Uns amb més talent que d'altres, no cal negar-ho, però aquesta no és la història que s'explica en aquesta mostra. En el magma de símbols hi ha moltes coincidències: apareixen recurrentment ocells, rellotges, feres i vaixells. N'hi ha un, de petit barco, fet amb burilles de cigarrets que demostra fins a quin punt l'escassetat de recursos no és un fre per crear a les presons. Sovint és un estímul per trobar solucions d'urgència. La pasta de dents, les molles de pa..., qualsevol cosa els fa servei en un moment de necessitat creativa.

El cas d'Evru/Zush és paradigmàtic per entendre els fils invisibles que connecten un cert art delirant amb els problemes d'identitat de la gent engarjolada. Ell mateix, per culpa de la llei de “de vagos i maleantes”, va passar 13 dies a la presó, però va acabar finalment en un frenopàtic gràcies a la intervenció del crític d'art Cesario Rodríguez Aguilera. Molt temps després, el 2009, Evru/Zush va fer una visita a la Model que va deixar una petjada molt profunda en els interns. N'hi va haver un que va escriure això, després de conèixe'l: “Quan veig tot el món que ha creat Evru, sento que és la meva vivència amb altres matisos. L'art ha canviat la meva forma de veure i de mirar les coses. Per mi és una actitud de vida i visc tot el dia com un pintor.”