L'art, com un joc

L'artista Marcel Duchamp va morir el 2 d'octubre de 1968 i, ves quines coses, el diari Le Figaro va publicar el seu obituari a la secció d'escacs. Malgrat que des de feia temps alguns el donaven per desaparegut en el món de l'art, no va parar de crear fins al final. Que no volgués saber res de les martingales del sistema de l'art, ja és una altra història. I que se sentís més a gust jugant una partida d'escacs amb els seus amics, també. Hi estava obsessionat, sempre hi va estar, des que els seus germans l'hi havien iniciat d'adolescent i havia participat en competicions oficials i tot, no sempre amb massa èxit. S'hi va implicar tant que va arribar a confondre la realitat amb aquell joc. La vida i l'art de Duchamp es van jugar sempre en una partida d'escacs.

Té tot el sentit del món que la primera obra que inaugura el recorregut de l'exposició Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes, la gran proposta que fa aquesta tardor (i fins al 22 de gener) la Fundació Joan Miró gràcies al patrocini de la Fundació BBVA, sigui l'espectacular tela postimpressionista La partida d'escacs (1910), en la qual el jove Duchamp va fer el seu primer manifest artístic. En el quadre, propietat del Philadelphia Museum of Art, hi va representar, justament, els seus germans absolutament concentrats sobre un tauler d'escacs. Però, per què aquest joc i no un altre va ser el seu escollit?

És en el caràcter d'aquest artista extremadament rebel on hi ha la raó de ser d'aquesta preferència. Duchamp volia anar a la contra de la tradició per la via que fos. Renegava dels quadres de consum burgès. Detestava el que ell anomenava art retinià, és a dir, el que entra pels ulls. Anhelava obrir una nova dimensió artística en la qual el poder el tingués la ment. L'art s'havia de posar en el terreny de les idees. I és en els escacs on va trobar la clau que li va obrir aquest món.

La bellesa dels moviments efímers de les seves figures, el pes de l'estratègia per actuar d'una manera o d'una altra... Tot això el va seduir per fixar el modus operandi del seu procés creatiu, que va trobar el moment més excitant en els ready-made, un art que s'originava amb objectes quotidians i que interpel·laven l'espectador (a la mostra de la Miró se'n poden veure quatre).

Els escacs, a més, eren una afició popular oposada a la pràctica especulativa del comerç de l'art, que ell odiava amb totes les seves forces. “Els escacs són més purs que l'art. Si bé no tots els artistes són jugadors d'escacs, tots els jugadors d'escacs són artistes”, deia Duchamp.

Pot semblar un joc, i no ho és, aquesta exposició. El treball del comissari, Manuel Segade, ha estat teixir un discurs que ajuda a entendre l'univers creatiu de Duchamp, un dels artistes més influents en l'art del segle XX i també del contemporani. Duchamp ha deixat una petja tan profunda que tendències com l'art conceptual no es poden comprendre sense el seu pensament. La mostra, per tant, alterna el propi treball d'aquest artista amb el d'altres grans creadors que, sota el seu influx més o menys evident, també van aliar-se amb l'imaginari dels escacs per facturar una obra d'avantguarda. “La història de les avantguardes es pot resseguir a través d'aquest motiu tan recurrent”, emfasitza Segade.

A l'exposició s'hi han congregat desenes d'obres singulars de Kandinski, Sonia Delaunay i Max Ernst aliades amb la metàfora escaquística. Hi ha en molts casos un component polític poderós, sobretot en aquells artistes que van somiar que l'art podia activar un canvi social. Al pavelló soviètic de l'Exposició Universal de París del 1925, Aleksandr Rodtxenko va presentar un club de treballadors que incloïa una taula amb cadires per al joc dels escacs de l'obrer. El blanc, però, s'havia tenyit de vermell, el color de la revolució. Una reproducció exacta d'aquesta obra feta per Michel Aubry llueix a l'exposició de la Miró no gaire lluny d'una abassegadora pintura de Paul Klee que també conté un signe ideològic en plena ascensió del nazisme. En el tauler de Klee, el rei victoriós també és de color vermell.

Obres d'art a part, la mostra ofereix material fotogràfic i fílmic molt interessant. Una fotografia de Dalí i Gala fent una partida en el seu primer viatge als Estats Units. O la pel·lícula Entr'acte (1924), de René Clair, icona fundacional del moviment surrealista. Hi apareixen Duchamp i Man Ray jugant una partida sobre d'una teulada de París, fins que apareix Francis Picabia i els llança aigua al damunt.

La ironia també va impregnar l'exposició que Duchamp va impulsar el 1944 a la galeria Julien Levy de Nova York. Cansat dels models convencionals d'escacs, va demanar a 32 artistes que s'inventessin propostes imaginatives. Alexander Calder, per exemple, va reciclar objectes ronyosos que pul·lulaven amb pena pel seu estudi per crear les peces del tauler. Una delícia. Les figures, altre cop en una guerra de bàndols entre el vermell i el blau. Un contrast amb el joc que va dissenyar Yoko Ono el 1966 per a la seva primera exposició individual a la galeria Indica de Londres, que va convertir en un clam contra la guerra del Vietnam. Tot, tauler i peces, eren d'un blanc pur. Per cert, que en aquell esdeveniment l'artista japonesa va conèixer John Lennon.