Cultura

literatura

novetat editorial

Una biografia revalora l'obra periodística de Manuel Brunet

Francesc Montero reivindica l'escriptor com una de les figures més rellevants de la premsa dels anys vint i trenta, relegat en la postguerra per conservador i catalanista

L'únic consol per a un periodista d'avui dia, per no acabar la jornada plorant com una magdalena, és rellegir, de tornada a casa, a qualsevol de les hemeroteques històriques disponibles en xarxa, els articles que van escriure, ja fa una colla d'anys, gent com Josep Pla, Gaziel, Josep M. de Sagarra o Eugeni Xammar. Aixequen la moral tant com la pràctica del periodisme d'avui l'ensorra. Però és més que això: rere els grans noms del periodisme català d'entreguerres, n'afloren desenes d'altres d'una qualitat tan extraordinària, que fins els anònims redactors de gasetilles semblen bons i alimenten l'esperança que sota els rocs d'avui potser algun dia també naixerà una prosa digna. Aquella va ser en efecte una generació irrepetible, on podien compartir taula, cafè i tertúlia personatges com ara Alexandre Plana, Josep Maria Planas, Just Cabot, Carles Soldevila, Frederic Pujulà Vallès, Joan Crexells, o Irene Polo, i encara podríem comptar-hi Eugeni d'Ors, Joaquim Folch i Torres, Joan Sacs, Josep M. Junoy, Antoni Rovira i Virgili o Domènec Guansé, que van servir-se també del periodisme, com tots els escriptors de l'època, des de Josep Carner a Mercè Rodoreda, per foguejar-se en l'escriptura. Entre ells, no va ser pas una figura gens menor Manuel Brunet i Solà (Vic, 1889-Figueres, 1956), un dels periodistes més combatius, abrandats i documentats del seu temps, un autèntic polemista com en diríem avui, i en conseqüència també un dels més llegits i influents de la seva generació, per més que acabés en aquella àrida terra de ningú de la postguerra, marginat pels uns i pels altres tant pel seu catalanisme recalcitrant com per les seves profundes conviccions catòliques.

Per reparar un greuge que ha relegat indecorosament Brunet a la categoria d'un “secundari de poca rellevància”, fa anys que l'investigador de la Universitat de Girona (UdG) Francesc Montero treballa per restituir al vell periodista el seu veritable protagonisme en la que considera “l'edat d'or del periodisme català”. Després de dedicar-li la tesi doctoral, que va propiciar l'any 2008 que la família cedís el seu fons documental a la Biblioteca de Lletres de la UdG, i de la reedició d'una de les seves obres més significatives, El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, de 1925, a la col·lecció Josep Pla de la Diputació, Montero fa un pas més amb la publicació de la biografia Manuel Brunet. El periodisme d'idees a l'ull de l'huracà (Afers), que és de fet una reelaboració abreujada de la seva tesi.

El llibre, que presenten avui a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres (19.30 h) l'historiador Enric Pujol, l'historiador del periodisme Jaume Guillamet i el mateix autor, a més del regidor de Cultura, Alfons Martínez, dibuixa un retrat de Brunet que no esquiva les arestes d'una personalitat controvertida i complexa, sobretot per la seva alineació amb el pensament conservador durant la República i la posterior col·laboració al setmanari Destino (signant com ‘Romano'), que mai no li perdonarien els catalans de l'exili. Aquesta lectura parcial de la seva aportació, que ha perdurat fins a l'actualitat (“rampellut Jeremies de l'anarco-conservadorisme catòlico-pessimista”, l'havia definit Sagarra) ha passat per alt les facetes més interessants de Brunet, des de la seva implicació primerenca amb el projecte cultural noucentista (del qual El meravellós desembarcament... seria una revisió irònica distanciada), amb una breu seducció de l'anarquisme d'Andreu Nin, fins al seu actiu paper de cronista de les dues guerres mundials, la seva relació conflictiva amb Salvador Dalí i el seu pas per les redaccions més avançades del seu temps, incloent-hi La Publicitat, Mirador (que va dirigir) i La Veu de Catalunya, on arribaria a ser el periodista més ben pagat i que estava destinat també a dirigir quan la Guerra Civil va estroncar la seva carrera ascendent. La història de Brunet, si és la d'una derrota moral, també és la nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.