Fantasmes del cine espanyol

L'any 1950, Luis García Berlanga i Juan Antonio Bardem varen debutar conjuntament al cinema amb Una pareja feliz. La primera escena mostrava el rodatge d'una pel·lícula històrica de cartró pedra centrada en les velles gestes castellanes. La reina jurava per l'honor de Palència, queia i acabava destruint el decorat. Berlanga i Bardem plantejaven una crítica ferotge contra el model històric que havia engegat el franquisme, per proposar-ne la seva defunció. La seva alternativa era una faula sobre les falses il·lusions en un món en què l'esperança no existia. La faula va servir per crear un altre model de cinema irònic que des de l'interior de les fórmules de l'espanyolada pretenia riure's de les malalties d'un règim franquista que volia controlar-ho tot amb la censura.

He pensat en aquesta escena, mentre veia La reina de España, el darrer treball de Fernando Trueba. Més enllà de les polèmiques que els sectors més ultres han engegat sobre la renúncia del cineasta a l'espanyolitat, la pel·lícula també parla dels vells rodatges. La diferència és que ho fa des de la complaença. No vol crear res de nou sinó ressuscitar allò que estava enterrat. Alguna cosa del passat ha de ressorgir per donar compte d'una Arcàdia perduda per la cinefília espanyola. Trueba recrea els anys en què Samuel Bronston va muntar uns estudis prop de Madrid, on es va rodar El Cid d'Anthony Mann o 55 días en Pekín de Nicholas Ray. Eren els anys en què Ava Gardner s'emborratxava al costat de Luis Miguel Dominguín o en què Sara Montiel podia passar d'El último cuplé de Juan de Orduña a Veracruz de Robert Aldrich. Entre el cartró pedra, les segones unitats, els decorats pintats i les històries d'amor entre l'estrella reconeguda i el tècnic més oblidat de la producció, Fernando Trueba desperta els fantasmes de la cinefília, mostrant-nos un presumpte doble de John Ford que s'adorm mentre filma i un productor que té el carnet del Partit Comunista dels Estats Units perquè abans havia estat a les Brigades Lincoln. L'univers de La reina de España podria resultar simpàtic, però a Trueba no li encaixen les peces.

Encara que Trueba negui la seva condició d'espanyol per voler ser ciutadà del món, La reina de España és un exercici polític de recuperació d'un model cultural espanyol autàrquic. Trueba vol recuperar alguna cosa perduda del cinema coral de Berlanga, vol imitar Rafael Azcona quan aquest ja no existeix, vol recuperar un seguit d'actors i actrius d'un altre temps, però sobretot vol mostrar la vigència d'unes fórmules que funcionaven fa 25 anys però que ara ja són obsoletes. Per això, una part de la pel·lícula està plantejada com la història d'un retorn. Blas Fontiveros –Antonio Resines, el director de cinema de La niña de tus ojos– retorna a l'Espanya franquista després que tothom el donés per mort. Vol trobar treball en el món del cinema i retrobar alguna cosa d'allò que va perdre. La desgràcia de Fontiveros és que res pot ser el mateix. Els vells amics han envellit i a vegades no són més que pàl·lides caricatures d'un món de fantasmes. Sembla com si Trueba es posés en la pell de Fontiveros per recuperar un model de cinema espanyol que a partir del reciclatge de velles fórmules triomfava als anys 80, però que ara ha quedat en l'oblit. El drama de Trueba és que no se n'adona, que tot ha canviat. La reina de España i el seu càsting formen part d'un altre món que no desperta cap nostàlgia. Resulta impossible tornar enrere. Al final l'operació resulta estèril i la pel·lícula es converteix en reflex de la interminable agonia d'un cinema autàrquic que ja fa temps que prepara els seus funerals.