Defectes que creen nova vida

Que la imatge analògica ha deixat pas a la imatge digital és un tema inqüestionable. La vida de la fotografia ha canviat: actualment és instantània, ràpida i immaterial. Abans existia només per a aquells que la buscaven, mentre que ara sembla que va inclosa en el paquet dels objectes vitals. És a tot arreu i no necessita un suport per existir. No pot ser objecte de canvis ni pot sofrir traumes.

La fotografia analògica, en canvi, no existeix sense suport ni es materialitza sense els processos químics adequats. Això la converteix en vida, que canvia i es transforma. Joan Fontcuberta dedica amb nostàlgia la seva última exposició, Trauma, al procés de vida, dany i resurrecció de les fotografies analògiques. Trauma, el marc de la qual és la galeria Àngels Barcelona –la quarta exposició de l'artista a la galeria del carrer Pintor Fortuny–, és una investigació ontològica i semiòtica sobre la materialitat de les fotografies. “Les imatges no són ens morts, tenen vida i biologia; neixen, es desenvolupen, creixen, pateixen una agonia i, finalment, moren”, diu Fontcuberta, que a Trauma parteix de la base que “les fotografies tenen una vida interna i es manifesten a partir de reaccions químiques” i juga amb els traumes causats per aquestes reaccions.

Quan la matèria pateix un traumatisme hi ha un canvi, un punt de no retorn. Aquest és el punt que atrau Fontcuberta des de fa un any, quan decideix seleccionar imatges malaltes de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i es posa a buscar entre les seves antigues creacions per trobar-ne algunes amb defectes. “Quins són els límits de la representació?”, es pregunta, “on la imatge ja no pot dir res més?” Així, en aquest procés d'estudi de la vida i la mort de la imatge es va creant Trauma, que ara omple dues sales d'Àngels Barcelona –una amb fotografies en paper i l'altra amb fragments afectats de negatius en plaques sobre capses de llum– per posar de manifest com, seguint el procés del seu propi metabolisme, les imatges no moren sinó que es converteixen en fantasmes amb aspecte espectral i adquireixen una nova vida. “La desfiguració de les imatges produeix un efecte paradoxal: les fotografies vivien en un arxiu però la seva funció real es veia afectada”, explica el fotògraf, guanyador del premi Photo España 2016 pel llibre Die Traumadeutung, que exposa la mateixa idea que a l'exposició sobre els traumes de les imatges.

A Fontcuberta no li interessa saber la història de les fotografies exposades, senzillament en fa una descontextualització per donar-los una nova vida. Una fotografia en negre totalment afectada, feta durant la seva adolescència, és la imatge límit de l'exposició, l'inici i la fi. “És el col·lapse de totes les imatges en una imatge”, explica l'artista, relacionant la seva imatge amb el plantejament dels límits de la representació i amb la perdurabilitat de la imatge fotogràfica que –diu– “es pot allargar però no té una vida eterna”. “Després de la fotografia negra ja no es pot fer més”, conclou Fontcuberta.